Hem de fer un esforç en aquests moments de veure l’adversari, amb fredor, però respecte

Avui fa vent i s’ensuma un canvi de temps. La persistència del malestar polític segurament no decaurà. Són temps en què possiblement molts ciutadans i ciutadanes no entenen el que està passant. Els polítics del govern d’Espanya han estat incapaços de sembrar espais perquè existeixi un acostament i aquesta indiferència ha respost a estratègies per procurar guanyar eleccions. Per part de la gent, uns conservem els valors, els ideals, però amb disgust. I alguns també estan decebuts i altres, molt empipats. Altres sectors més precaris sobreviuen tancats a les problemàtiques de cada família, veuen que cada cop el seu dia a dia es fa més difícil. Els polítics tenen el deure de vetllar perquè les seves comunitats puguin tenir i gaudir d’un intercanvi beneficiari que correspongui al seu esforç en el treball. La política té la funció de buscar recursos i procurar estratègies per anar conquerint aquests espais, on el ciutadà i la ciutadana se sentin escoltats, protegits amb justícia, encara que ara no sigui així i, si no reverteix, tingui el caire d’utopia. Possiblement la majoria dels polítics no tenen la talla necessària, ni la sensibilitat humana, per entendre que el seu càrrec és un servei a la comunitat en benefici d’aquesta. Els polítics, per continuar manant, han de dir mentides. Si mostressin la crua realitat, no tindrien cap possibilitat de governar un país. La realitat –malgrat que ens pesi– és que l’economia global és la que mana els estats del món. Els exercicis d’honestedat i d’autocrítica no són ben acollits als ambients dels partits polítics. Com més apuntes a l’ull de l’adversari, o a la zona on li fa més malt, ets més valorat o valorada. Des de les primeres eleccions democràtiques després de la mort del dictador, aquesta darrera campanya per a les eleccions generals del 10 de novembre no ha estat gens normal. La història va prendre una versió terrorífica ja que l’esmentat dictador –és que no vull ni anomenar-lo– sembla que no hagi mort, ja que la seva essència perdura. Calia anar a votar! I no cal que us digui per qui no s’havia de votar. Ja ho sabeu. Tenim presos i preses polítics a la presó amb sentències en clau de venjança. El dictador es va sortir amb la seva: va crear uns col·lectius insensibles que banalitzen la narració d’un conflicte vomitant la versió més indigna i falsa de la història; han fet servir –i fan servir encara– tots els mitjans possibles de comunicació per enganyar aquesta gent incapaç de criteri propi. I és que per tenir criteri, cal estar informat, llegir... I no solament relats polítics i mediàtics, sobretot els humanístics, històrics, filosòfics, artístics, ja que per desgràcia la història es repeteix. I cal revisionisme, des de l’independentisme i la resta de partits, en profunditat. L’independentisme no oblida que els seus líders són a la presó i a l’exili. El govern en funcions català fa el que pot. I el govern espanyol té presos polítics i exiliats, encara que no vulguin sentir aquestes paraules perquè vull pensar que els sap greu i pesen a la seva consciència. Als membres del govern socialista també els cal mirar enrere per veure com eren i com estan actuant a hores d’ara i al costat de qui estan. Els socialistes van ser precursors de les negociacions amb terroristes d’ETA i ara semblen incapaços de fer-ho amb els independentistes pacífics. Els fills del dictador que reviuen els seus ideals feixistes han mostrat que no saben fer política. La seva única estratègia passa per castigar amb la revenja d’una sentència que han celebrat amb satisfacció. Després dels aldarulls, van semblar contents. Per fi una part del moviment va mostrar el seu rebuig a la sentència dels presos polítics amb violència, oi? Però no els interessa recordar gens que la majoria d’independentista ha apostat sempre, sempre, sempre per la no-violència. Només cal fer un cop d’ull al recorregut històric d’aquests últims anys per demostrar-ho. A partir d’ara, malauradament, veurem quin rèdit polític se’n traurà. De debò: qui beneficia aquest rebuig al diàleg? CAP SENYAL QUE LA COSA MILLORI De moment, la política no ens dona senyals perquè les coses millorin després de les eleccions de novembre. Però mentrestant molta gent solidària està disposada a pagar un preu amb les mobilitzacions i les seves conseqüències. I la vida continuarà, amb la incertesa dels treballadors a les fàbriques, o els desnonaments dels més desfavorits, o els refugiats que moren al desert o al mar i la Unió Europea que gira l’esquena a tota aquesta problemàtica. Els autònoms viuran cada cop amb més precarietat; les botigues i els mercats dels nostres pobles i ciutats, més buits que mai; la sanitat i l’ensenyament, escanyades i mal pagades; les pensions indignes, la cultura absent... I sents: “La cultura artística, per a què? De què serveix?” Tinc molts dubtes de la classe política, efectivament. Si forma per fi un govern, tindrà com a prioritat a les seves agendes les necessitats de la gent del carrer? A favor dels polítics, els jutges i els agents dels cossos policials, us haig de dir que, malgrat tot, sé que la seva tasca és veritablement difícil, sobretot pels valors interiors que han mostrat no tenir i les accions, no coordinades, desmesurades, ni consensuades que han desenvolupat. Segurament, donada la situació, ningú no voldria estar al seu càrrec en aquestes circumstàncies. El cas és que tenim la ciutadania independentista indignada, polititzada i pacífica. Si es tria l’opció de la violència com a rebuig a la sentència, arribarem a un camí sense sortida que anirà a més i perjudicarà els nostres presos i preses. La dificultat de sortir d’un conflicte és immensa, és cert. Però cal fer l’esforç. Amb el pas dels segles la humanitat ha mostrat, amb les seves conquestes científiques, tecnològiques i humanístiques, que quan volem els humans som éssers coherents, eficaços. Hem de fer un esforç en aquests moments de veure l’adversari, amb fredor, però respecte. Només volíem votar.

Hem de fer un esforç en aquests moments de veure l’adversari, amb fredor, però respecte

El desconcert