Acaben de portar-me a casa el paquet amb els meus exemplars de la novel·la 'Sal Roja'

Dilluns, 21 de gener de 2019 Nit Ahir al vespre, vaig tenir el privilegi de poder assistir a l’acte de cloenda de l’any de la Maria Aurèlia Capmany al Mercat de les Flors. Les actrius Anna Güell, Àurea Márquez i Rosa Cadafalch van fer una magnífica dramatització en primera persona de diferents moments de la vida de l’autora. Amb una acurada posada en escena –feta a partir de fragments dels seus llibres de memòries i entrevistes, així com de paràgrafs de les seves novel·les–, aquestes tres actrius ens van arrabassar l’ànima per submergir-la en la vida de la Maria Aurèlia; perquè sentíssim com ens parlava, què pensava, què sentia... Per fer-nos-la molt propera, com si estigués amb nosaltres, allà mateix. Va ser realment un esclat d’emocions. Amb un muntatge audiovisual, en blanc i negre, molt ben treballat, a càrrec de La Kaseta, que va crear l’atmosfera idònia per potenciar la veracitat. Felicitats, Lurdes Barba, per aquesta magnífica direcció i Judit Luchetti com a ajudant de direcció. Va ser impressionant. Em vaig emocionar en més d’un moment i vaig sortir del teatre amb moltes més ganes d’avançar en la descoberta de les múltiples Maria Aurèlies: la feminista, la política, la pedagoga, l’escriptora, l’actriu... Vull saber-ne més d’aquesta manera tan innovadora d’entendre el món; de la consciència que el treball pels drets de la dona forma part d’un canvi social i polític més general. De la idea que els problemes de les dones no poden tractar-se només en grups de dones, perquè, si ho féssim, estaríem fent de la dona un ésser segregat de la societat on viu. Una idea que en segons quins cercles genera urticària encara avui. Dimarts, 22 de gener de 2019 Migdia Ja m’ha arribat el lot de llibres de poesia de la biblioteca de Banyoles: “Que la cultura ho inundi tot.” Dimecres, 23 de gener de 2019 Migdia Acaben de portar-me a casa el paquet amb els meus exemplars de la novel·la Sal roja, escrita amb coautoria amb el Ramon Gasch. Obro la capsa amb impaciència amb el meu fill gran. No hi ha paraules per descriure la sensació de tenir a les mans per primera vegada el teu llibre, després de la il·lusió i la feina de tant de temps. A partir del 30 de gener serà a les llibreries i emprendrà el seu viatge. Un viatge del qual només en comptades ocasions en tindré notícia. L’imaginaré assegut als prestatges d’algunes llibreries, esperant delerós que arribi un lector i se l’endugui sota el braç. Cofoi a les mans d’algú que llegeix vora una llar de foc i l’acarona suaument amb el capciró dels seus dits. Descansant sobre una tauleta de nit, conduint somnis fins a la Guerra de Successió. A la lleixa d’alguna biblioteca festejant als lectors que el ronden per ser l’escollit... L’imaginaré lluny de mi, agafant de la mà a tots aquells que vulguin endinsar-se en la vida d’en Miquel Ferrer, un tallador de les mines de sal a qui la guerra va estroncar la vida, com a molts dels qui van viure aquella guerra. I principalment, el poble, la gent senzilla que és la que sempre hi perd més en qualsevol enfrontament armat. No he pogut esperar més, li he anat a portar un llibre a la meva mare. Viu a prop! Li he dedicat a ella, perquè mai li podré agrair tot el que ha fet per mi. Diumenge, 27 de gener de 2019 Tarda A conte “El somriure de Marko” del llibre Narracions orientals, Marguerite Yourcenar ens parla d’un home, Marko Kraliévytch, que va governar un territori a l’oest de Macedònia al segle XIV, un heroi nacional venerat per serbis, macedonis i búlgars. Al voltant de la seva persona s’han escrit diverses llegendes. Pel que sembla, tenia atributs de semidéu: era molt alt i un expert nedador. Explica la narració que tenia relacions secretes amb una vídua. Un dia, que anava bastant begut, la va maltractar. Ella, profundament dolguda, va fer com si res, però va facilitar que fos pres i torturat per una tropa de soldats turcs. Era tal la seva fortalesa mental i física que va ser capaç de fer-se passar per mort. Resistí estoicament que el crucifiquessin i que el cremessin, sense mostrar cap senyal de patiment; però quan la jove Haisché va ballar davant d’ell, el seu rostre no va poder dissimular la temptació de la bellesa i només el va salvar el mocador vermell que ella va deixar caure compassivament damunt el seu somriure. Quina imatge tan poètica, que la pitjor tortura sigui la de resistir davant la bellesa. I quin plaer poder infligir aquesta mena de càstigs.

Acaben de portar-me a casa el paquet amb els meus exemplars de la novel·la 'Sal Roja'

El desig pot ser la més dolça de les tortures