L’esperit de ciutadania s’educa, com tot. Per això cal un projecte educatiu de ciutat potent i atrevit

A El derecho a la ciudad (Península, 1969) Henri Lefebvre plantejava, des d’una visió marxista, la urgència de canvis substancials per revertir el deteriorament humà i urbà que aleshores ja patien moltes ciutats, destrossades per l’economia capitalista. Després molts autors –sovint sense raó però amb moltes raons– han volgut rebatre les seves tesis. Ningú no hauria de negar aquesta: “Cal que sigui el ciutadà l’element principal de la ciutat.” O aquesta altra: “El dret a la ciutat és el dret a transformar-la i no només el dret a fer ús del que hi ha.” Són idees prou potents per repensar-les i apostar per polítiques que permetin saber fins on som capaços d’arribar o si podem aspirar a viure bé, a un bon viure col·lectiu. La ciutat és un espai d’acollida i coresidència, d’aquí la urgència que tota força política hauria d’assumir. Ha d’anticipar-se, alçar la mirada i preveure per evitar els efectes d’alguna cosa i mostrar el seu projecte de ciutat amb claredat i transparència. La ciutadania ha de triar aquell que pensa que li garantirà millor el seu dret a la ciutat, un superdret que n’inclou altres. Votar a les municipals ens ha de fer pensar en com volem aquest espai per fer-hi possible que es garanteixi el dret a la ciutat a tots els ciutadans i ciutadanes. A la ciutat s’han de conciliar necessitats i interessos contraposats perquè uns hi cerquen seguretat i altres llibertat i obertura, uns certeses i altres aventures, uns aïllament i altres possibilitats de trobada, uns unitat i altres separació i diferència. Però per fer ciutat cal un denominador comú, allò que Lefebvre en deia esperit de ciutadania, que només existeix si la ciutadania té consciència de pertànyer a la ciutat, si sap que pot transformar-la d’acord amb les noves necessitats i si és capaç de deixar passar les necessitats dels altres per davant dels desitjos propis. L’esperit de ciutadania s’educa, com tot. Per això cal un projecte educatiu de ciutat potent i atrevit, que posi polítics, acadèmics, científics, filòsofs o artistes al servei de la ciutadania. Cal fer visibles totes les necessitats! La ciutadania s’ha de comprometre a remodelar la ciutat, a establir llaços socials imaginatius, conciliar estils de vida diferents, generar valors ètics i estètics en cooperació i ha de resistir un model de consum que anestesia la capacitat crítica.