Una ciutat adaptada per a tothom és la prova per entendre que tothom és divers

Construir i reconstruir una ciutat o un poble per a les persones, per a totes les persones. S’hi inclouen també les qui tenen alguna discapacitat de mobilitat o sensorial? I els que porten els seus infants amb cotxet? EL 9 NOU informa massa sovint de casos concrets de gent que o bé perquè es mou amb cadira de rodes o perquè necessita l’ajuda d’un caminador o perquè és cega tenen greus problemes per exercir el seu dret a la lliure mobilitat. Voreres, escales, semàfors, contenidors, pilones, papereres... són elements de l’entorn urbà que, instal·lats sense sensibilitat contra les barreres arquitectòniques, converteixen els carrers i places en una cursa d’obstacles per a algú amb cadira de rodes o bastó de cec. En les darreres dècades no es pot negar que els Ajuntaments han fet mans i mànigues contra les barreres arquitectòniques. S’ha treballat molt als espais públics i als equipaments i hi ha hagut moltes millores, molt més al sector públic que al sector privat, certament. La Llei 51/2003 d’Igualtat d’Oportunitats i el Reial Decret 1/2013 van establir l’obligació d’escampar arreu “ajustaments raonables” per garantir l’accessibilitat. Ara bé, “ajustaments raonables” són dos termes massa ambigus, poc sòlids en termes jurídics. No hi hauria, doncs, cap problema legislatiu: només caldria aplicar la normativa vigent amb voluntat política. Arquitectes, urbanistes i organitzacions de discapacitats insisteixen que calen plans globals als municipis contra les barreres arquitectòniques i, sobretot, terminis concrets d’execució, ni que sigui a dècades vista. Anar apedaçant la ciutat a cop de denúncia o instància al registre municipal o confiar que de mica en mica, amb les obres noves, s’arreglaran les coses té un recorregut molt curt. Serveix de ben poca cosa estrenar un nou parc o plaça adaptats si dos dels quatre carrers que hi arriben no ho estan. Una ciutat per a tothom no és només la solució per a les persones amb discapacitats, també és la prova per entendre que tothom és divers i, alhora, amb els mateixos drets i obligacions. És un paradigma de la diversitat humana. Així, doncs, cal posar-se a la pell dels altres i provar de sentir l’angúnia dels que no poden moure’s pel carrer amb llibertat.

Una ciutat adaptada per a tothom és la prova per entendre que tothom és divers

El dret a moure’s pel carrer sense barreres