L’esforç que posa cada infant a aprendre a llegir i escriure és desig de saber, l’afany de l’adolescent per entendre qüestions de matemàtiques, física o història és una mostra de la seva obertura al món, a la possibilitat, a la promesa, a l’esperança

L’esperança és el valor que impulsa tota acció educativa. Quin sentit tindria educar per anar a pitjor? Si no hi ha esperança en alguna cosa no hi pot haver cap tipus de progrés. No parlo pas de creixement econòmic sinó de progrés humà, de desenvolupament de la personalitat de cadascú; un cadascú que només es pot conformar al costat dels altres, en constant interacció. Però l’actualitat ens fa viure en la desesperació i l’amenaça permanents perquè tot és incert, caòtic i fràgil i, per postres, l’inici de curs ha afegit llenya al foc: vaga el primer dia, calor persistent i ara pluges torrencials. Les reivindicacions dels docents, no ateses, tanquen la canalla sense sortir d’escola, el temps els tanca a casa. Tancament on necessitem obertura! Marina Garcés té raó en dir: “Els habitants del segle XXI som aquells que no imaginem cap futur que no sigui catastròfic. Fins i tot sembla que desitgem l’apocalipsi, per descansar de tanta incertesa i de l’angoixa de la impotència” (Escola d’aprenents, 2020, Barcelona: Galàxia Gutenberg) Tanmateix al llarg de tot el llibre Garcés ens anima a resistir i mantenir el desig de possibilitat. L’esforç que posa cada infant a aprendre a llegir i escriure és desig de saber, l’afany de l’adolescent per entendre qüestions de matemàtiques, física o història és una mostra de la seva obertura al món, a la possibilitat, a la promesa, a l’esperança. Són maneres de dir-nos que, malgrat les incerteses volen explorar maneres noves de fer, que no es volen creure del tot les amenaces que els inculquem els adults, que ells volen tirar endavant, volen fer possible un futur. Potser tot va canviar el dia que es van abatre les Torres Bessones o els anys de la forta crisi financera global o per la pandèmia. Potser és una forma de viure que la humanitat ha anat arrossegant des dels seus orígens. Sigui com sigui i sabent que és ben difícil no veure amenaces arreu, hem de sortir d’aquest parany, no ens podem permetre seguir mirant el futur com una amenaça. Per això cal fer l’esforç de repensar l’educació. Cal fer-ne un instrument al servei de la convivència. D’una educació que obri portes n’hem de fer una eina per tolerar el fracàs, la incertesa, la fragilitat, la vulnerabilitat i el caos permanent. Necessitem aprendre a existir d’una altra manera i malgrat sentir l’alè de l’amenaça al clatell cal seguir cercant escletxes de possibilitat i d’esperança.

L’esforç que posa cada infant a aprendre a llegir i escriure és desig de saber, l’afany de l’adolescent per entendre qüestions de matemàtiques, física o història és una mostra de la seva obertura al món, a la possibilitat, a la promesa, a l’esperança

El futur: amenaça o esperança?