El gos
A Isidre Falguera
Una vegada em van dir que hi ha amos que tenen la mateixa cara que els seus gossos i altres vegades és al revés. No tenia gos i no vaig fer-ne gaire cas.
Jo vivia en una casa amb un jardí no pas gaire gran. Vaig organitzar una festa i entre els amics que van venir dos ho van fer amb el seu gos. Jo en aquell moment també en tenia. Els tres gossos van estar jugant en el jardí, ara es perseguien, ara s’oloraven, ara volien agafar una pilota. Estaven contents i feien la seva al jardí.
En Jep, un dels que va venir amb el seu gos, feia una temporada que tenia sovint una cara de malhumorat que semblava un gos a punt de mossegar. El seu buldog feia cara de males puces. Mentre estàvem prenent unes copes va fer alguns comentaris pujats de to, amb molta rancúnia. Definitivament passava una època complicada. Com que ja el coneixíem no li vam donar transcendència i vam continuar xerrant i departint amigablement una bona estona. Els gossos continuaven fent la seva al jardí.
S’havien fet dos grups de conversa i tot fruïa en un ambient distès. Un dels grups va sortir al jardí. Jo havia preparat una mica de menjar i beure –tot era a l’interior sobre una taula– i els del grup de fora entraven i sortien. Tothom comentava que el menjar –timbal de salmó amb alvocat, crema de anxoves, carbassó marinat i sushi– era força bo. Jo estava content perquè tot anava molt bé. Faig aquesta trobada una vegada l’any i m’ho passo molt bé preparant-t’ho.
La Sílvia, que era al grup de dins, també havia vingut amb el seu gos, un pastor alemany, estava força contenta ja que havia pogut encarar bé una nova feina i se la notava satisfeta i relaxada. Gran contrast amb en Jep.
En una de les entrades a buscar alguna cosa per picar, a en Jep el va seguir el seu buldog. Estava bastant exaltat, va començar a saltar descontrolat i en un tres i no res va llençar a terra un parell de peces de ceràmica que eren a la llibreria. El fet no hauria tingut cap més importància si el seu amo s’hagués ocupat de fer-lo sortir al jardí i calmar-lo, però lluny d’això no va fer res. És més, ell va sortir al jardí com si res.
La Sílvia, que va presenciar l’escena, amb un to compassiu va dir:
–Podria cuidar-se’n. Ara passa de tot, Déu meu.
En Jep, que té una oïda molt fina, ho va sentir, i tot esperitat va entrar a dins i va dir-li:
–A tu què et passa! Creus que pots donar lliçons a ningú! Vés a pastar fang.
–Sembla que se t’han fet prunyons al cervell a tu. A mi no em passa res, però podries cuidar-te del teu gos i controlar-lo una mica. –va respondre-li la Sílvia.
La conversa va anar pujant de to. Per mirar de calmar la situació vaig anar cap allà per endur-me’n el gos cap el jardí esperant que en Jep es tranquil·litzés una mica. Estava massa excitat, va sortir al jardí i dirigint-se a mi, que feia manyacs al gos, em va dir:
–Et creus que m’ensenyaràs com he de tractar el meu gos. Cuida’t de tenir gent educada a casa teva –tot referint-se a la Sílvia– i ja que prefereixes donar la raó a aquesta inepta jo marxo. I molt tardaràs a tornar-me a veure.
–Au, Jep, que no ha passat res tan greu. M’agradaven aquests gerros i el buldog ha estat agressiu però ja està. Per a mi és molt més important que estiguis a gust. Escolta, si vols que la gent pari atenció en tu el que has de fer és no alçar la veu, abaixar-la. Estàs molt agressiu, calma’t home.
–Tros de quòniam, com vols que estigui bé si deixes que aquesta…
–No, Jep, insultant no arreglaràs res. A casa teva fes el que vulguis, però aquí no.
Va agafar el seu gos i tot gesticulant, mentre els seus llavis mormolaven una mena de pregària o imprecació salmodiosa i inintel·ligible, va marxar.
Em va saber molt de greu, sobretot perquè era la mostra evident de com estava. La festa va continuar unes hores i la gent ja no en parlava. En marxar li vaig dir a la Sílvia:
–Ho sento, ha estat molt desagradable.
–No et preocupis, són coses que passen i no es poden evitar. Em quedo amb el record de les converses agradables. I felicitats, a la cuina cada dia ho fas millor.
–No et pensis, el sushi no l’he fet jo. Ha estat la Rosa, la meva parella.
–Bé, bé. Però tot era molt bo. No pateixis pel que ha passat. Adéu.
El que no sabien els convidats era que en Jep, en la seva infància, havia fet el noviciat per ser capellà, i que aquella etapa, d’una gran espiritualitat per a ell, li havia deixat una motxilla molt negativa que carregava a l’esquena. El jutjar les coses sempre, són correctes o incorrectes i punt! l’havia convertit en un home tancat en ell mateix. Aquell jove que va estar a punt de deixar-ho tot per ser capellà, avui era un home ple de pors i febleses que el feien actuar a la defensiva.
En Jep, que vivia al mateix carrer tres cases més avall, mai més no va tornar a venir a casa en els següents dos anys. Jo amb certa freqüència sentia bordar el seu buldog, que sovint se li escapava. Aquell animal, dia sí dia no, passava per davant de casa a la tarda i ja que la porta del jardí solia estar oberta hi entrava. A les dues festes següents va venir i va estar pel jardí sense muntar cap número i es deixava estimar.
Un dia, passats aquest dos anys, vaig veure en Jep corrent com un boig i li vaig preguntar:
–Jep, què passa?
He perdut el buldog, ha marxat de casa tot silenciós i no sé on és.
–Fa un moment ha entrat al jardí i l’he vist tan fora de si que l’he amanyagat per veure si es calmava.
–Ufff, menys mal. –va respondre en Jep.
Pel seu to i per la cara d’alegria que va posar quan el va veure, vaig entendre que ja estava millor, i que no havia observat que el seu gos venia a casa molt sovint. No li vaig dir res, probablement mai no ho va saber.
