Josep Verde Aldea (Granollers, 1928 - Barcelona, 2017)

La Sala Francesc Tarafa acollirà aquest divendres un acte d’homenatge a l’advocat i polític Josep Verde Aldea (Granollers, 1928–Barcelona, 2017). Es tracta de la proposta d’una comissió cívica a la qual s’ha adherit l’Ajuntament. Verde Aldea –no sé per què però el seu nom sempre l’he sentit lligat als seus dos cognoms– hauria fet el dia 3 de novembre passat 90 anys. Aquesta circumstància ha estat aprofitada per posar sobre la taula el llegat de qui va arribar a ser vicepresident del Parlament europeu. Si la memòria no em falla, cap granollerí ha ostentat fins ara tan alta distinció. Verde Aldea va néixer a Granollers en el si d’una família humil d’origen sorià. Convé saber també que part de la seva infantesa la va passar a Banyuls, al sud de França, on els seus pares van enviar-lo juntament amb la seva germana coincidint amb la Guerra Civil i amb la nova destinació del seu pare, que era tinent de carrabiners. Acabat el conflicte i amb 11 anys, el nen Verde Aldea va tornar de França tot dominant bé el francès i el català però sense saber gaire el castellà. Ho va superar ben aviat. De nou a Granollers, va estudiar a l’Institut del carrer Corró, on va coincidir amb el director Salvador Llobet, que va sentir pel nou alumne una predilecció especial i es va inventar una beca perquè hi pogués continuar estudiant, cosa que feia amb els infants que destacaven i que no podien costejar-se els estudis. Llobet deia d’ell: “Era molt intel·ligent i estudiava moltíssim, qualitats molt difícils de reunir en un sol alumne.” Fruit d’això, el 1947 Verde Aldea va ser el primer granollerí que va obtenir el Premi Extraordinari d’Examen d’Estat. Més detalls en clau granollerina. També va ser un dels membres fundadors de l’Associació Cultural d’Antics Alumnes; conservador del Museu; ponent del Centre d’Estudis; impulsor del premi de pintura Ciutat de Granollers; i director de la revista Acció Catòlica, convertida més tard en Granollers Comunitat Cristiana. Pedagògic amb la ploma, va col·laborar també a Vallès i a Destino. Els temes que més tocava eren l’ensenyament –va ser professor de francès i anglès a l’Institut– i la seva particular visió d’Europa. Acabada la carrera d’advocat, va fer un postgrau de Dret Comparat i un curs sobre les comunitats europees. Verde Aldea, que ja pensava en Europa, se’n va anar a viure a Barcelona. A Granollers, deixava un passat com a activista més que notable. I uns apunts només sobre la seva vessant política: en plena dictadura, va ser una de les persones claus del PSC-Reagrupament, partit que després de la mort de Josep Pallach es va fusionar amb el PSC-Congrés i la Federació Socialista Catalana del PSOE. Verde Aldea en va ser secretari general i també el màxim referent a Granollers. Aleshores, recorda Ricard Saurí, “érem només uns quants els que formàvem part d’aquest partit”. Entre aquests es trobaven, a més del propi Saurí, el seu germà Jordi, Montserrat Cirac i Ricard València. El 23 d’octubre de 1977 va ser un dels qui va ser al balcó de la Generalitat quan Josep Tarradellas va pronunciar el seu famós: “Ja sóc aquí!” A les portes de les primeres eleccions municipals, la sobtada mort de Joan Camps, clar candidat del PSC a l’alcaldia de Granollers, va fer que els socialistes pensessin en ell com el candidat ideal. Verde Aldea, però, els va dir que no podia ser, ja que vivia a Barcelona i tenia altres plans. Tancada aquesta porta es va obrir la del també advocat Rafel Ballús. Escollit diputat al Congrés, va participar en elaboració de l’avantprojecte de l’Estatut de Catalunya de 1979. A partir d’aquí, va fer una intensa vida política a l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa i a altres estaments, com l’Institut dels Drets Humans de Catalunya. Entre 1992 i 1999 va ser vicepresident del Parlament europeu. Sempre lligat a Granollers, visitava sovint la família i els amics. L’any 2002 es va mostrar especialment content per haver format part de la Comissió Organitzadora de l’Homenatge que professors i alumnes van retre a l’Institut de Segon d’Ensenyament. Medalla de la Ciutat el 2005 i Creu de Sant Jordi el 2012, les persones que el van conèixer el recorden com “un home de pacte”. Josep Verde Aldea era casat amb Montserrat Parera, amb qui va tenir quatre fills: Montse, Alícia, Agustí i Oriol. I per acabar, una curiositat resultat d’una entrevista que li vaig fer el 1989. En preguntar-li quin era el seu color preferit em va dir: “Evidentment... el verd”.

Josep Verde Aldea (Granollers, 1928 - Barcelona, 2017)

El granollerí que mirava a Europa