“Per acabar fem una mica de vidre”

En Guillem reparteix boles, ara una a tu ara una a ell. El temps passa ràpid perquè ho estàs passant bé. Veus com també ell s’ho passa bé. Ara els globus a drive i al revés. La pala recta, sense cop de canell. En Guillem ens torna a tirar una tanda de boles amb precisió mil·limètrica, que van amb tota la intenció de fer-nos treballar el que acabem de parlar. I el temps passa volant. Com l’altra vegada, tantes boles que ens llança, se’ns tornen a fer curtes. Comentem impressions i amb celeritat recollim les pilotes perquè només tenim ganes de tornar a picar boles. Quin gust, em veig, aprenent junts i fruint d’una classe magistral com la que ens estan donant. I com de falta ens feia, i no parlo de les boles que anem picant amb la pala, no, que bé que ens fa fer coses. Ara les bolees, pujant a la xarxa i a dreta i esquerra. En Guillem no para, pim pam esquerra, dreta, i nosaltres, anar movent-nos intentant fer tot el que ens ha dit, i anar-les tornant! Cada vegada mirem de fer-ho millor, de cames, de canell, de toc. Moltes coses, impossibles de processar totes de cop però pensades per separat són totalment benvingudes. Tota la concentració a fer-les, tan bé com podem. Perfecte, què bé! Acabem la tanda, fa quatre comentaris a en Guillem, i jo escoltant. Un luxe. “Per acabar fem una mica de vidre.” Comencen a sortir pilotes que reboten i nosaltres a executar el que ens han dit, vinga a picar i vinga a tornar-les. Acabem. Ens acomiadem d’en Guillem tot parlant de com de bé ens ho hem passat quan arriben el seu germà i el seu cunyat. Tenim un partit per no deixar refredar el que acabem d’aprendre. Ens separem, jo amb el seu germà, ell amb el seu cunyat. Comença el partit i… Sorpresa! Com les torna! Sembla un mur!… Les boles van i venen, i hi ha jugades boníssimes. Acabem el partit i només hi ha cares de felicitat. Ha estat una jornada memorable. Ens mirem i ens fonem amb una abraçada que ho diu tot. Una abraçada que parla d’encert, d’alegria, d’estar bé, de ganes d’aquestes abraçades. I dura el que ha de durar, una abraçada perfecta en el temps. Ha estat genial. Després de la dutxa marxen els meus tiets i ens quedem sols fent una cervesa. No una qualsevol, una com les que desitjo sempre, una que parla de tot i de res i que també parla una mica de com de bé que ens ho hem passat.

“Per acabar fem una mica de vidre”

El joc