Del ‘parkour’, en direm el ‘joc de la creu’. Serà el record inesborrable d’una bretolada que va costar la destrucció de la Creu de Terme de Cardedeu

Hi havia una vegada uns nens que jugaven i corrien saltant per damunt de tot el que trobaven al seu pas. Aquell era un joc amb un nom estrany, parkour, que consisteix a desplaçar-se per l’entorn urbà superant els obstacles del camí. Reien i reien fins que van trobar una creu que s’interposava en el joc. I no la van superar. Tota la part alta de la Creu de Terme, del 1679, va quedar feta miques. Només va quedar la part de la columna salomònica i la base que la sustenta. Era aquella creu de l’entrada de Cardedeu de fa 340. Eren uns menors que només jugaven una mica… Però tampoc eren tan nens: tenien 15 i 16 anys. L’edat de jugar a qualsevol cosa, però també l’edat de fer petons a alguna mossa a la cantonada de casa o de fer servir el mòbil més modern que li haurà pagat el pare per no ser menys que el veí del tercer. El 3 de novembre de l’any passat, aquells noiets van jugar al joc de la creu i la creu va quedar a trossos. La Policia Local va identificar els dos menors juganers, van ser traslladats a la comissaria i van reconèixer haver trencat la creu. L’Ajuntament va presentar una denúncia pels fets i els agents locals van traslladar el cas a la Fiscalia de menors. Aquesta és la història que ens explicava EL 9 NOU aquell novembre. En tot moment, la pulcra actuació dels responsables del Museu de Cardedeu, que es va fer càrrec de l’incident, ens fa pensar en una dosi de bona fe i d’un immens sentit del perdó. El mateix Museu Tomàs Balvey va fer un informe dels danys i va contactar amb els serveis tècnics de la Diputació. “Són solucions que no són ràpides”, explicava Teresa Blanch, directora del museu. I no ho han estat. De tota aquesta història n’ha fet més de set mesos. Finalment, EL 9 NOU ha donat la notícia, amb imatges incloses, de la nova rèplica que ha fet la Diputació, amb una artística i potser fidel similitud amb l’original del model original esmicolat, d’aquell any remot i llunyà que ja sembla perdut en el temps. A la nova reproducció també s’hi poden veure altre cop aquella creu llatina amb braços lobulats i tots els relleus escultòrics. La nova Creu de Terme torna a tenir un aspecte magnífic i escaient; torna a fer el seu goig a l’entrada de la vila, ben il·luminada i presidint i protegint les nostres vides. La rèplica és molt aconseguida, s’ha aixecat el fust i la creu i s’ha donat un efecte d’envelliment perquè s’integri amb la resta del monument. Tot ha quedat perfecte. Sort que a la notícia d’EL 9 NOU del 8 de juny se’ns parla de l’acte “vandàlic”. Mireu el Diccionari de la Llengua: “Vandalisme: esperit de destrucció de les obres de la civilització, de les coses belles.” I el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans: “Vàndal: persona que destrueix o malmet una cosa sense cap necessitat, especialment obres d’art o de gran valor. Quin vandalisme aquella colla de brètols!”. La nova Creu de Terme ja està instal·lada i la feina del Museu ha estat impecable, la dels tècnics de la Diputació també ha estat perfecta. La creu original tindrà un procés de restauració i es guardarà al mateix Museu, a cobert de noves bretolades i de jocs juvenils. Cal recordar que l’antiga Creu de Terme de Sant Celoni, a la cantonada de la Carretera Vella, és avui una rèplica de l’original. La vella creu és a la Rectoria vella. Queda, però, un detall important de tota aquesta història que encara no és prou clara. És la part més fosca i més inquietant, la part més humana i més social. Que hem de fer amb els nois “vàndals” i els vailets juganers del parkour? Qui són i on paren aquesta gent? Qui pagarà el dany causat per aquella destrossa adolescent? Podré saber quina cara fan? Si són alts o baixos? O si s’estimen Cardedeu? Potser algun dia els veuré a la llista d’algun grup municipal davant de la Regidoria de Cultura. Potser, quan passi el temps, encara els podrem veure en llocs de responsabilitat municipal. I és que el món dona moltes voltes. I, com deia la bona directora del Museu, la Teresa Blanch, a “vegades la gent fa entremaliadures sense saber què està fent i no sap el valor que té allò que malmeten”. I que s’ha de saber perdonar aquells jocs infantils d’uns nois que –com deia Jesús–, el Pare els ha de perdonar perquè: “No sabien el que feien…” A partir d’ara, nois i veïns desconeguts, ja no direm que jugueu al parkour, ara en direm el joc de la creu. Serà el record inesborrable d’una bretolada que va costar la destrucció de la Creu de Terme de Cardedeu. El que no van poder fer les guerres carlines, els vàndals del 1936, el camió del 1969, els canvis de situació del 1971 i del 1997, ho heu pogut fer vosaltres el 2017. Potser vosaltres, joves saltimbanquis, ho heu lamentat algun dia d’aquests. No ho volíeu fer. Pobrets. Potser en la més profunda intimitat heu demanat perdó. Amb la boca petita, és clar… Ara, no patiu pas, tenim una còpia perfecte. Ara ja podran venir uns altres vàndals i anar jugant i saltant obstacles i anar trencant qualsevol cosa. L’original el guardarem a la vitrina del Museu, en farem un inventari i el protegirem de qualsevol joc de nova creació. Jo no us conec i segurament no us coneixeré mai. I potser fins i tot no em calen pas aquestes coneixences. I, a ben segur, de vosaltres se’n perdrà el rastre i sereu feliços. I aquesta història quedarà arxivada i quedarà diluïda pels segles dels segles. I la vida continuarà. I us convertireu en personatges respectables. I potser sereu famosos i tot. I potser tindreu algun càrrec al Patrimoni Històric. I els nens de 15 o 16 anys continuaran jugant a saltar obstacles i a qualsevol cosa que es pugui trencar per sempre més, que per això són nens. I jo ja no ho veuré. Amén…

Del ‘parkour’, en direm el ‘joc de la creu’. Serà el record inesborrable d’una bretolada que va costar la destrucció de la Creu de Terme de Cardedeu

El ‘joc de la creu’