El camí de l'amor rarament coincideix amb el del mal. Per no dir mai

El mal més pur és el de les petites històries / il·lustració: Julius Klinger (1876-1942) / Hollerbaum&Schmidt (Berlín) Un home enfadat. Un home malvat. Un home capaç del mal. No tothom ho és, de capaç del mal. Però aquest sí. Un home que pot colpejar, vexar, insultar, fer mal i que, a més, en un atac de ràbia i de dolor infinits, puja un punt extra de crueltat i ataca els fills. I en casos concrets –estranys– que omplen titulars i jutjats, poden agafar la mascota de la parella, matar-la, cuinar-la i intentar que la persona a qui està humiliant, ofenent, ferint, mutilant emocionalment, se la mengi. Aquestes històries que semblen inventades, impossibles, inconcebibles... passen. Hi ha persones així. Hi ha homes així. Homes tan enfadats i humiliats i deshumanitzats que sí. Potser també hi ha dones així, segur que sí, però en aquest cas era un home. Un home que, després d’anys de mal-tractar la seva parella físicament i psicològicament, va decidir reblar el clau, matar el conill domèstic de la dona que teòricament estimava, el va cuinar i va obligar a menjar-se’l a la seva parella. Em direu que matar els fills és pitjor, que atonyinar és pitjor, que tancar-la en un balcó al mig de la nit fins que es mori de fred és pitjor. I tindreu raó. I aquests casos han passat, també, no són ficció tampoc. Són ben reals i coneguts. I els han perpetrat homes enfadats. Homes covards. Homes incapaços per a l’amor. Homes trencats. Homes malalts. Homes malvats. En el no-amor hi ha odi, en l’odi hi ha violència, en la violència hi ha maldat i en la maldat hi ha les ganes d’infligir dolor als altres. Aquesta història recent de l’home maltractant així la seva parella m’ha remogut. Hi he trobat una dosi extra de maldat, en aquest pla maquiavèl·lic digne de Shakespeare. La coneixeu, la història de Titus Andrònic que per venjar-se de la violació i vexació a la seva filla, mata, tritura, cuina i serveix com a plat principal uns fills a la seva mare? He sentit un ressò d’aquella història en aquesta del conill i l’home trastornat, malvat, fent mal a la seva parella. Quant dolor. Quanta maldat. Shakespeare és capaç d’escriure amb precisió de cirurgià les històries més bèsties, els sentiments més extrems: l’amor, la venjança, l’esperança, la bogeria, l’ambició... Em pregunto què en pensaria, de l’home del conill. De què creuria que va aquesta història? A Titus és una venjança, però aquí, què és? De què es venja l’home en qüestió? Del fet que la seva parella, lliurement, el vulgui deixar? Com es pot venjar un de la decisió d’un altre si són iguals? Aleshores què és? Una ferida a l’amor propi? Un malentès patriarcal? Una merda masclista? Una història de violència? Crec que és tot això, sí, i, sobretot, és una història de maldat. El mal més pur és el de les petites històries, el de les petites estocades que som capaços de dur a terme. El camí de l’amor rarament coincideix amb el del mal. Per no dir mai. Digui el que digui Shakespeare. El mal més pur és el de les petites històries / il·lustració: Julius Klinger (1876-1942) / Hollerbaum&Schmidt (Berlín)

El camí de l'amor rarament coincideix amb el del mal. Per no dir mai

La maldat