A Rosa Maria Esquerrà

A Rosa Maria Esquerrà

La Maria vivia al mas Cal Boix –nom que venia de les papallones del boix que hi havia a la contrada–, enmig del bosc, prop d’un poble de l’Alt Empordà. Estava avesada a viure en aquell entorn de calma i solitud, i sovint hi tenia passavolants que havia conegut en algun dels seus viatges.
Aquell migdia, a la llar de foc, hi havia un gran perol en el qual s’agitava una sopa on trossos de porc empaitaven el cap de l’animal, que es bressolava amunt i avall. La llengua sobresortia en aquell ball endimoniat. Pel finestral sortien unes olors que no s’havien sentit mai. Un home, que havia conegut en un dels seus viatges per Àfrica i que ja li havia fet altres visites, estava cuinant una antiga recepta.
Quan viatjava, la Maria solia fer anotacions en una llibreta. Li interessava conèixer, entre altres coses, quins eren el hàbits alimentaris dels països on anava. D’un viatge a Cambodja havia anota: “El menjar es basa en els contrastos: dolç i amarg, salat i agre, fresc i cuinat. Cambodja comparteix molts plats amb els seus veïns. Per exemple, es pot trobar una sopa de fideus similar al pho vietnamita, sandvitxos com bánhmì, amanides refrescants de Tailàndia o sopes agres. Els curri és un element bàsic comú dels aliments khmer, encara que solen ser menys picants que els de Tailàndia. La gran quantitat de rius i rierols converteixen el peix en la proteïna més important.”
Setmanes més tard, la va visitar la Pilar, una mexicana que va conèixer a Nova York en un viatge que va fer amb els seus fills, avui ja grans. En aquell moment la mexicana va pensar que la Maria era una dona amb una enorme vitalitat. Ara la trobava més tranquil·la i li diu que li transmet serenor, cosa que la satisfà. Quan es van conèixer, es passaven les nits, aprofitant que els fills dormien, parlant de la cultura dels maies. I ara la Pilar estava interessada en la pintura contemporània europea. Havia visitat el Guernica a Nova York el 1979 i des d’aleshores es va sentir atreta pels corrents de l’art contemporani. Més endavant va conèixer l’obra de Miró i de Dalí i va decidir que de seguida que pogués visitaria Catalunya. I aniria a veure la Maria, amb qui havia mantingut la relació durant aquells anys, al mas Cal Boix.
Una altra vegada es van passar hores, com a Nova York, parlant d’art i de cultura popular. Com que el mas era prop de la frontera amb França, van decidir anar a Ceret a veure el Museu d’Art Contemporani. Van anar-hi un dissabte: també farien una volta pel mercat. En tornar, al capvespre, van notar el cansament del dia. Es van asseure davant de la llar de foc, amb una infusió. Entre paraules i silencis compartits van convertir aquella estona en un moment màgic. La Pilar volia dir alguna cosa però temia trencar l’encant aconseguit. La Maria va adonar-se’n i, amb to suau i tendre, li va dir:
–Volies dir alguna cosa? Si és que no, no cal que diguis res.
–Estava pensant que estem cansades. Hem caminat bastant i potser hi ha gana.
–Una mica.
–Doncs, si et sembla, preparo un guacamole Oaxaca. Al mercat de Ceret he comprat unes verdures que em serviran. Bé, si et ve de gust…
Es va posar a preparar-lo i se’l van menjar a la taula de fusta que hi ha vora del foc. Entre mossegada i mossegada es van animar en una conversa sobre l’exposició del museu, que va durar ben bé fins a trenc d’alba.
Uns dies després que hagués marxat, la Maria va recordar que l’anterior visitant li havia dit que no gaire lluny de l’entrada havia vist un tros de terra semblant als paranys que feien per caçar animals. Va anar a mirar-s’ho i li va semblar que allà sota podia haver-hi alguna cosa. Ara recordava que un veí li havia comentat que feia anys que es deia que a Cal Boix hi havia un passadís subterrani que durant la Guerra Civil hi havia amagat gent, tot i que ella mai no havia fet gaire cas d’aquestes xafarderies. Però ara pensava que potser era la sortida d’aquell subterrani. Si fos així, com és que quan va comprar el mas no li’n van dir res? Hi va estar rumiant uns dies fins que va decidir anar a veure un amic arquitecte i historiador perquè li expliqués com fer-ho per treure’n l’entrellat. A més, ell tenia documentació antiga i de gran interès del masos de la rodalia. Es va comprometre a consultar-los i, si trobava res fiable, l’hi diria.
Dues setmanes més tard va anar a veure-la i li va comentar que s’havia assabentat que hi havia un túnel que havia servit de refugi durant la Guerra Civil i que, posteriorment, s’havia tapiat. El seu amic va continuar la recerca amb la intenció de fer-hi alguna intervenció viable i el més econòmica possible.
La Maria va voler dividir les obres en dues parts. Primer, van treballar en la part del túnel que anava des de la casa fins a la meitat del traçat i, després, van fer-ho des de la meitat fins a la sortida, que va resultar ser on el seu amic havia vist una mena de trampa per caçar animals. D’aquesta manera havien dissimulat l’entrada al túnel. A dins, van col·locar unes bigues d’ample a ample per fer un revestiment perquè no vinclés la corba del sostre. En la mitja part propera a la sortida i per damunt de les bigues, hi van col·locar plaques grans i transparents per tal que hi entrés la llum.
Al llarg del túnel s’havien trobat uns cables que acabaven en unes bombetes, segurament suficients per donar un mínim de llum però prou minsa per no ser descoberts, durant la guerra
En la part que dona a la sortida, la Maria hi va instal·lar una simulació de jardí japonès. Hi havia uns bonsais, dues bases d’aigua amb una cascada, unes pedres que envoltaven les petites bases, soques d’oliveres i un encanyissat de bambú. El so de l’aigua creava un ambient molt relaxant que convidava a la meditació. Hi va col·locar un banc de fusta en l’extrem més interior. Quan hi anava, s’hi asseia i tancava els ulls. Sentia que aquell ambient solia harmonitzar les energies.
Quan estaven acabant el revestiment de la part propera a la casa van descobrir que en una paret hi havia una porta molt atrotinada, tapiada amb maons. Amb grans esforços van aconseguir obrir-la. Es van trobar amb una cambra on hi havia un piano, una banqueta Amadeus marró i unes escultures. Tot estava cobert amb plàstics, mantes i lones que, segurament, a més de la pols, havien preservat de la humitat. Les escultures van resultar ser una peça d’Henry Moore, una altra de ferro que representava una figura llarga i prima i que podria ser de Giacometti, i un mòbil de Calder, a dins d’una caixa. També hi havia una tela clavada en una paret –coberta per davant i per darrera amb un material aïllant– que va resultar ser una pintura de Miró. A més, en un racó, hi van trobar una cadira Heppelwhite que, en l’enreixat del respatller, tenia un gravat meravellós amb xuclamel, bols i patenes. Recolzat a la cadira i absolutament embolicat, hi havia un quadre de Paul Klee. Eren autèntics? Estaven tan estorats que a l’arquitecte només se li va ocórrer dir: “Sembla una brivallada. Hauríem de saber si aquestes peces són el que semblen.”
A sota el piano hi van trobar una carpeta amb diversos documents. Un era una còpia del testament del propietari d’aquell tresor. El document notarial tenia un paràgraf on s’estipulava que qui ho havia d’heretar era el seu fill, que havia mort poc després que ho fes el seu pare, en un accident de cotxe. També deia que si el fill hagués mort –el pare creia que tenia una malaltia greu–, ho llegava tot al propietari del mas Cal Boix. La Maria va anar, de seguida, a comprovar l’autenticitat del testament. Davant del resultat positiu, es va posar a pensar com era que la persona que li havia venut el mas no va endur-se aquestes suposades obres d’art. Va concloure que segurament no eren autèntiques.
L’endemà, la Maria i el seu amic arquitecte van portar fins allà uns focus per a il·luminar bé l’espai i que es poguessin analitzar les peces correctament. Per reconèixer la seva autenticitat, van contractar a un pèrit. Sabien perfectament de la serietat i del codi ètic d’aquestes persones. Van trobar-ne un que vivia a la zona i el van citar al poble. Un cop s’havien realitzat les salutacions de costum van dir-li que les peces que volien que perités eren en un espai proper, i que necessitaven una absoluta discreció sobre el lloc on eren aquelles obres, sobretot si com esperaven eren autèntiques. Van afegir-li que coneixien de la seva ètica professional, però que per qüestions molt personals es veien obligats a portar-lo en el seu cotxe amb una màscara posada. Que aquest fet faria que tingués un extra en el pressupost i que si ho desitjava seria en negre. El perit va posar cara d’incredulitat, s’ho va rumiar una estona i finalment va acceptar. En arribar a la casa, sense treure-li la màscara, el van agafar del braç i el van portar fins l’escala de baixada al túnel. En entrar a la cambra, el van descobrir. Amb el llum obert, el pèrit analitzà les obres i en signà l’autenticitat de totes. En acabar, el van tornar a cobrir i l’acompanyaren al cotxe tot sortint per l’altra punta del túnel. Quan van arribar al poble –fins i tot hi havien anat per una altra carretera perquè no es pogués orientar–, el van destapar i li van donar els diners. El pèrit marxà tot seguit.
La Maria va col·locar les peces a la part del túnel més propera a la casa, i allà mateix va instal·lar-hi el piano, que s’havia fet afinar. Va prendre’n classes –sempre havia estat una gran il·lusió poder tocar aquell instrument– i gairebé cada dia ho feia.
Va decidir col·locar una alarma. No volia que cridés l’atenció. La va fer instal·lar a l’entrada del túnel per la part del bosc, de manera que quedés integrada al paisatge, molt dissimulada. Realment, passava desapercebuda.
La Maria tenia previst un altre viatge i combinava el temps lliure entre la seva preparació i l’aprenentatge de l’instrument.
Unes setmanes més tard, l’amic va haver de fer un viatge de feina. I, per sorpresa seva, a l’aeroport li va semblar veure, a l’altra punta de la terminal, la Maria que caminava abraçada a un home que li recordava el pèrit. Mai més no n’ha sabut res.