Les dones d’aigua se’ns presenten com éssers misteriosos, fades bellíssimes que només apareixen en fer-se fosc

No sabeu l’enveja que em fa el meu nebot Ferran, xipollejant tot el dia pel CAR de Sant Cugat; quin immens plaer poder-te capbussar en piscines d’aigua clara, amb uns marges ben definits i el fondo ben visible. És clar que aquest privilegi només l’obtens si ets un nedador d’elit com ho es ell. Jo vaig aprendre a nedar, per obligació, a la riera del Tenes a Riells del Fai, on el pare ens hi duia amb el cotxe, alguns diumenges d’estiu, a tota la família. La primera que en va aprendre va ser la meva germana, més agosarada que jo, que de seguida va tirar-s’hi de cap. Confesso que a mi sempre em van fer respecte els sabaters, uns insectes en forma d’aranya de potes llarguíssimes que suren pel damunt de la quieta superfície dels gorgs. Realment tot em feia angúnia, el contacte amb el llot llefiscós en tocar-lo, els joncs mig submergits que qui sap quina mena de bestioles devien amagar entre les seves tiges i, el color tèrbol –com de Cola Cao– amb què es tenyia l’aigua en remoure-la del fons de l’estany quan, amb els peus descalços, trepitjaves aquella catifa d’arena i còdols. Superada l’etapa adolescent, els gorgs de la riera van adquirir més bona pinta, ja que s’obrà un petit miracle, barreja de fantasia i surrealisme, després que vaig llegir La dona d’aigua de Francesc Maspons. DONES D’AIGUA DOLÇA, PER ALS DE SECÀ El mite de l’esperit de les aigües, d’origen germànic, és present en cultures remotes. Catalunya, és clar, no en podia quedar al marge, així que el granollerí Maspons va ser pioner en divulgar-ho publicant al seu llibre Tradicions del Vallès (1876) el relat “La dona d’aigua”. Més tard, el reconegut escriptor Victor Balaguer, al seu llibre Al pie de la encina (1893), hi recull també una d’aquestes llegendes, “La dona d’aigua d’Arbúcies”. Comparades ambdues, es constata com la trama argumental i el desenllaç són idèntics; com si Victor Balaguer hagués volgut plagiar la obra de Maspons, atès que la d’aquest últim va ser escrita 17 anys abans. Però no seré jo qui ho judiqui. També es remarcable una obra del poeta i dibuixant Apel·les Mestres que el 1907 publicava Liliana, el poema d’una dona d’aigua. Tornant a Maspons, l’autor situa el seu relat a la part nord de Riells, a la Vall de Ros. Les aigües torrencials del Tenes i el Rossinyol es precipiten violentament pels penya-segats de Sant Miquel del Fai i només desacceleren la seva marxa trepidant en arribar al pla, on en alguns indrets hi formen gorgs com el de les Donzelles. Les dones d’aigua se’ns presenten com éssers misteriosos, fades bellíssimes que només apareixen en fer-se fosc i es vaporitzen per art d’encanteri quan comença a clarejar el dia; cobreixen el seu cos amb tuls transparents, es renten i pentinen la seva llarga cabellera emmirallant-se a l’aigua cristal·lina. Maspons refereix com, un dia, l’hereu Viaplana va veure’n una, d’aquestes dones d’aigua, banyant-se en un gorg proper a la seva masia: “[...] duia una perla al cap i sos vestits eren estrelles d’aigua, i mostrava un ull viu i era tan gentil i bella, que el jovencell tant fou veure-la com córrer-hi amb amorós delit a demanar-li que li fes gràcia del seu amor. [...] L’amor –li digué ella– só grat de dar-te, tant sols em facis formal promesa de no dir-me jamai, per cosa alguna dona d’aigua.” I es van casar, van tenir fills, eren feliços i la vida els somreia, fins el dia que la parella es van discutir i l’hereu, enfurismat, li recordà l’origen a la seva esposa: “[...] –Tu... tu... Malhaja la dona d’aigua!- Dit això, sentir-se un gran soroll com si s’ensorrés tota la casa, i desaparèixer la fada, tot fou una cosa...” El relat de La dona d’aigua pot ser catalogat del que vulguem menys de masclista, al contrari, em fa l’efecte que pot ser de plena acceptació pel gènere femení. Aquest cop és la dona qui imposa la condició a l’home: “Mai em faràs retret del meu passat.” Si la incompleix no caldrà jutge ni divorci. Ella s’esfumarà, i deixarà el dinar per fer, la roba per estendre i un grapat de feines que antany sempre anaven associades al sexe femení i, a més, et regalarà la custòdia dels fills. Fa un parell d’anys que les corals Canticel·la, de l’Escola de Música Vall del Tenes, Sant Vicenç, de Riells, i L’Aliança, de Lliçà d’Amunt, van recuperar l’òpera La dona d’aigua de Cassià Casademont, amb una gran posada en escena d’acceptació col·lectiva a aquestes contrades. Més recentment, amb orquestració de l’amic músic Toni Xuclà, els Menaix a Truá i l’orquestra de cambra Virtelia també van presentar la seva Dona d’aigua al Festival Internacional de Guitarra de Barcelona. LA MAR SALADA L’aigua, doncs, sempre és present en nosaltres: coberts pel líquid amniòtic durant la gestació de la mare i després, tota la vida, els nostres cossos en contenen aproximadament un 65%. Hem de fer un considerable esforç d’imaginació per traslladar-nos milions d’anys enrere, a la segona època del terciari, el període eocè, i saber que l’ecosistema que formava la part central de Catalunya era ocupat per un mar que s’obria cap a l’oceà Atlàntic. Així, doncs, el mar inundava bona part del territori oriental peninsular i, per tant, a la nostra comarca són freqüents les troballes de restes d’organismes del passat, els fòssils marins. Sense anar més lluny, de fòssils marins se’n han trobat als jaciments de la Móra (Tagamanent), Can Montcau (Lliçà d’Amunt), la Torre Marimón (Caldes de Montbui), la Font de l’Estrella (Granollers), el Séc dels Ducs (Riells del Fai) o el Perer (Sant Feliu de Codines). Al Pla de la Calma, al Montseny, es va trobar part d’un Labirintodon, un amfibi del qual se’n va fer una reconstrucció al Museu de Granollers. Un bon dia em van arribar notícies que la Colla Talp, un grup de recerca arqueològica i paleontològica, després d’anys d’anar col·leccionant tota classe de fòssils de bestiar menut (petxines, crancs, cargols, mol·luscs...), havia fet la troballa del segle: la d’un sireni! A mi em va costar ben poc començar a fer càbales. Si a la riera s’hi banyaven les dones d’aigua, a la remota mar del Vallès, per força, hi devien haver nedat les sirenes... com aquelles que amb els seus encants van temptar a Ulisses. Alça Manela! Ja me les prometia felices i la vaig anar a veure, però l’esvelta sirena que em pensava trobar, el fòssil del sireni, oh! Gran frustració. De suggeridor no en tenia ni gota, que era el d’un Prototherium, o el que és el mateix, una vaca marina. [caption id="attachment_135432" align="alignnone" width="424"] Aquarel·la de Mercè Julià[/caption]

Les dones d’aigua se’ns presenten com éssers misteriosos, fades bellíssimes que només apareixen en fer-se fosc

El medi aquàtic