Etiquetar tot un col·lectiu a partir d’uns individus és una gran errada o un ús pervers de l’odi que tan fàcilment ens governa

Aquestes setmanes els diaris han anat plens del comportament delictiu d’uns nois emigrants menors d’edat no acompanyats (MENA), concretament d’un intent de violació que els mateixos companys del xicot –també MENES– van evitar, i ja hi ha hagut qui ha volgut generalitzar. Això va passar al Masnou i unes setmanes abans també va passar un fet similar a Canet. Cal revisar les informacions dues vegades abans criminalitzar tot un col·lectiu, especialment quan parlem de persones que no coneixem directament. Durant els darrers cinc anys he pogut conèixer i tractar diàriament força alumnes; els que jo he conegut són de procedència africana: Senegal, Gàmbia, Mali... Els faig classe al barri de Bellavista de les Franqueses. Així que fa cinc anys en podia donar poques referències i en canvi ara en puc aportar una mica de coneixement directe. Un dels tòpics que circula és que aquesta gent cau fàcilment en la delinqüència o que no volen treballar. No és veritat, més aviat tenen moltes ganes de treballar. Sempre recordaré el primer dia de classe. L’Omar, que venia de Gàmbia, em va dir amb un somriure ample als llavis: “Jo, camp de mongetes, Llerona.” Ho devia haver après del pagès que li havia donat feina. Segurament la hi havia donada a ell perquè no havia trobat ningú d’aquí disposat a fer-la al preu que podia pagar-la, i gràcies a l’Omar més d’un de nosaltres ha menjat mongetes tendres. A ell el feia feliç treballar en aquell camp de mongetes... L’Omar treballava de sol a sol i encara li quedava prou esma per venir a estudiar a l’escola a sol post. Un altre dels tòpics que circula és que col·lapsen els serveis sanitaris públics. Tampoc no és veritat. Els serveis sanitaris públics es col·lapsen perquè els governs que votem no hi inverteixen prou; com també passa amb l’educació, tot sovint la corrupció i obres innecessàries s’enduen aquests diners. De fet, Catalunya depèn de la mà d’obra extracomunitària per continuar pagant les jubilacions, ja que els qui arriben aquí sempre són gent jove i, quan són contractats de manera normal, aporten cotitzacions a la seguretat social que ens resulten imprescindibles per sostenir el sistema de pensions. L’altre tòpic que es fa circular sobre aquesta gent és que són analfabets o ignorants i que és això el que els porta cap a la marginalitat perquè no poden desenvolupar moltes feines. Tampoc no és cert, agafen les pitjors feines perquè són les que els donem, com ens passava a nosaltres fa mig segle quan emigràvem a Alemanya i les millors feines se les quedaven els oriünds. En determinats aspectes tenen més coneixements, per exemple pel que fa a idiomes. Alguns són analfabets, però no són pocs els qui tenen estudis de Primària, Secundària o professionals. La majoria domina moltes més llengües que nosaltres (fins i tot els qui no saben escriure) i el que els mou a venir aquí és tant obtenir una feina com poder realitzar uns estudis professionals que al seu país són difícils de cursar. Un marroquí que procedeixi de les zones amb llengua pròpia amazic parla normalment aquesta llengua, més l’àrab i el francès. L’Omar parlava francès, anglès i cinc llengües subsaharianes (wolof, fulah, iolah, mandinga i una altra que no recordo). És bastant normal que els senegalesos en parlin tres o quatre, d’idiomes, els gambians, cinc i els marroquins, entre dos i tres. L’Omar ara ja en deu parlar nou, perquè segur que ja enraona bé en català i en castellà. Les persones d’aquí que tenen una visió negativa d’aquests emigrants tot sovint no en parlen ni dos, d’idiomes. L’endemà del primer dia de classe anava amb cotxe cap al CFA Bellavista i un altre jove de Senegal em va saludar amb una mà mentre aguantava els cartrons al carro amb l’altra mà. Aquell home parlava cinc idiomes (francès, wolof, fulah, mandinga i iolah) i es guanyava la vida recollint cartrons des de la 7 del matí fins a les 5 de la tarda; no el vaig veure mai queixar-se d’una feina que la majoria de nosaltres només faríem sentint-nos visiblement desgraciats. Un altre dels meus alumnes, també senegalès, es guanyava la vida amb el mateix horari recollint ferro vell per Barcelona. L’única vegada que es va queixar d’alguna cosa va ser per dir-me que els catalanoparlants, quan se’ls adreçava en català, li contestaven en castellà... Reciclar cartrons o ferros és una feina socialment necessària i, amb tot, mal pagada, però el que recollia els ferros preferia pagar la quota de material a terminis que anar als serveis socials perquè li cobrissin aquest concepte i només el vaig veure anar al metge un dia que es va fer un tall de 30 centímetres al braç amb un ferro rovellat. Sempre vaig mirar amb molt de respecte aquells cinc euros trimestrals que anava pagant per al material perquè sabia que havia suat molt per obtenir-los. Els senegalesos, els gambians i els malinesos que he conegut eren gent disposada a treballar fort i de valent, a més ho feien amb alegria, s’adapten bé al nostre país, entre altres raons perquè venen de països on es parlen moltes llengües. Enguany he tingut un MENA. Va començar les classes de castellà i de català a l’escola amb 17 anys. Sovint pensem que els MENA no tenen família. És un altre tòpic fals en molts casos. La majoria tenen família al seu país d’origen, no són orfes. Han demanat visat a l’ambaixada espanyola, ells diuen que l’ambaixada no els el dona i per això no entren legalment, no els ho permeten. El somni d’aquest noi és treballar i estudiar. És de Gàmbia i va travessar més de mitja Àfrica a peu des d’aquell país fins a la costa líbia, i la resta amb pastera. Va sortir de Gàmbia amb 16 anys i va arribar a Líbia caminant havent complert els 17, un any després. No em va parlar del que devia haver vist, però puc imaginar-m’ho perquè a l’expressió de la cara s’hi veia la d’un adult que ja hagués passat per les experiències més dures de la vida. Va entrar a classe acabat d’arribar amb un cos escardalenc i uns ulls ensopits... El primer trimestre se’l veia deprimit, però es va anar animant quan el tutor assignat el va prematricular a un mòdul de formació de grau mitjà de soldador. Ser soldador era el seu somni. Ara està molt més content i fins i tot surt amb una noia. Les aparences enganyen. Que una persona hagi passat gana, hagi presenciat assassinats, robatoris o violacions no el converteix automàticament en un assassí, un violador o un lladre, si de cas vol dir que ha experimentat més dolor que qui no ha hagut de presenciar aquesta mena de coses, perquè aquesta és la reacció de la majoria de persones. El processament d’aquest dolor varia en funció de l’individu, i també les seves reaccions. És veritat que la família i el medi social ens determinen en gran part, però quan les coses van malament i se’ns redueix el marge de maniobra finalment la resposta sempre acaba sent personal, individual, en funció d’allò que essencialitza cada persona. Etiquetar tot un col·lectiu a partir d’uns individus és una gran errada o un ús pervers de l’odi que tan fàcilment ens governa, uns mecanismes que alguns arengadors de masses coneixen bé i fan servir per als seus interessos. Aquest és el pitjor dels mals, perquè el mal que s’acaba fent quan es generalitza un col·lectiu a partir d’uns individus és d’un abast enorme i afecta milions de persones. L’hem patit en el passat i hauríem d’aprendre a no tornar-hi a caure per no patir-lo en l’esdevenidor.

Etiquetar tot un col·lectiu a partir d’uns individus és una gran errada o un ús pervers de l’odi que tan fàcilment ens governa

El MENA que jo he conegut