Vilà va ajudar a créixer jugadors com Xavi o Puyol. És un dels culpables del disseny esportiu del Barça

Doncs això, que tothom vol ser el millor. Si feu un guguelassu –entenent per guguelassu una recerca a Google, el cercador digital més utilitzat del món– amb les paraules “el millor”, la llista és eterna, curiós i freak. Hi he trobat, evidentment, un tall d’actualitat: les declaracions del president de la FIFA, Gianni Infantino: “El de Rússia és el millor Mundial que s’ha fet mai”. També hi he trobat que els Jocs Olímpics de Barcelona són els millors de la història o que una cadena de distribució de productes alimentaris ha organitzat un concurs per triar el millor tomàquet català. I que Así me gusta a mí, aquella de “l’exta-sí, exta-no, exta me gusta me la como yo” és la millor cançó de Chimo Bayo; que Macarena és el millor hit de l’estiu de la història, per davant de La Bomba (King África); Que la detengan (David Civera), Aserejé (Las Ketchup) o No rompas más mi pobre corazón (Coyote Dax), i el rànquing dels grans jugadors mundials de Clash Royale. El millor: Frank Oskam, conegut com a Surgical Goblin. També hi ha una llista eterna dels millors desodorants per a home i per a dona, segons els estudis pertinents pagats pel fabricant del guanyador; i el dels millors restaurants del món, liderats per l’Osteria Francescana, de Mòdena, a Itàlia. I el millor vi, blanc, negre i rosat; i el millor espectacle de l’any, i el millor oli i el millor vinagre; i el millor gimnàs de Catalunya; i el millor gos d’atura; i el millor programa de tele; i la millor publicació en català; i la millor ciutat recicladora de vidre –que, per cert, és Granollers–; i el millor arròs del Delta; i el millor càmping; i el millor pa, el millor cable d’ethernet per al router de casa i la millor coca. I, també, el millor equip de la història. El Barça. Però el Barça no és el millor de la història pel nombre de títols, sinó pel seu joc. Pel camí triat per voler ser-ho. O sigui, per un model futbolístic d’èxit que fa més de tres dècades que dura. Aquest manual d’estil promogut per Cruyff i sublimat per Guardiola s’ha pogut perpetuar en els anys gràcies a unes fornades de futbolistes extraordinàries, però també a gent com en Joan Vilà, exjugador del Barça, veí de Llinars, a la foto d’aquest article. Ell va ajudar a créixer jugadors com Xavi o Puyol, i és un dels culpables del disseny futbolístic blaugrana, el patró que marca a tots els equips del club una manera de jugar. Ell és també un dels qui ensumava jugadors que s’adapten a aquest model. I dic ensumava –o sigui parlo en passat– perquè el Barça ha decidit no renovar-lo. Se’n va en Joan de Can Barça. I em sap greu, però, sobretot, em fa por que el potet de l’ADN se’n vagi a la merda. I si això passa, mai no tornarem a ser els millors.

Vilà va ajudar a créixer jugadors com Xavi o Puyol. És un dels culpables del disseny esportiu del Barça

El millor, el camí