Aquells amos de les mansions d’estiueig que avui es passegen pels carrers tot organitzant un bons espectacles teatrals, només mereixen el més profund menyspreu històric i social

El 2 de juliol passat va morir a Barcelona en Joan Amat i Cortés. Havia nascut el 1923 i ens va deixar amb 95 anys. Jo hi vaig tenir un cert contacte, sobretot en algunes trobades dels Amics dels Goigs, amb intercanvi cultural dels seus llibres publicats en autoedicions i, sobretot, amb les nadales que ens enviàvem cada any per Nadal. En Joan Amat era el net de Joan Amat i Sormaní (1864-1921) que va ser alcalde de Barcelona de 1901 a 1902, i que va fer construir la seva magnífica torre modernista a Cardedeu el 1916 [obra de Puig i Gairalt] i que va fer urbanitzar la plaça que porta el seu nom, amb la Font al centre. Joan Amat i Cortés era advocat i llicenciat en Filosofía i Lletres. Havia escrit alguns llibres com Mis memorias históricas, Desde mi torreó i sobretot Albéniz y Camprodón. El seu pare, segons explica a les seves memòries, “el 23 de enero recibió órdenes de incorporarse de inmediato a la columna de tanquetas italianas del general Gambara que se hallaba en los llanos de Lérida para proseguir el avance y tomar Barcelona…” I al primer permís que va aconseguir se’n va anar a la seva torre de Cardedeu i va veure la mort del seu fidel gos, el Fram, “[…] su adicto perro de caza, que había esperado su regreso para despedirse de él, con una mirada casi humana, y morir en sus brazos.” Tot això ens convidarà a fer unes reflexions socials i històriques. Perquè ara veiem que hem convertit en una moda turística això de fer rutes del modernisme, això de parlar constantment de l’estiueig i això de vestir-se amb conjunts de senyores i minyones, de senyors amb barret de palla o a passejar-se amb cotxes d’època pels carrers de les nostres viles. Ho hem anat assaborint a diferents indrets de la nostra geografia, on els indians, els senyors de Barcelona, els xofers i les minyones fan la seva aparició pels nostres carrers. I potser caldria insistir que aquells senyors de la colònia de principis del segle XX eren fruit d’una època determinada. Construïen les seves mansions a la Garriga, a Argentona, a Canet o a Cardedeu, i feien ostentació del seu poder econòmic davant d’unes classes subalternes que patien molta precarietat. A Cardedeu, finalitzaven les seves vacances al setembre i organitzaven la seva processó pel carrers, fent veure que formaven part del teixit social de la població. Mestres d’obres, minyones, carnissers i pastissers obtenien benefici dels senyors de la colònia, però la població restava sempre d’esquenes a res que fos un avançament social o un mínim progrés. Va venir la guerra del 1936 i tota aquesta gent, molta afiliada a la Lliga i a altres partits de dretes, es va veure perseguida, empresonada i assassinada. I, finalment, com el pare d’en Joan Amat, va entrar a Barcelona per la Diagonal i van conquerir la capital sense resistència. Aquella era una ciutat vençuda i empobrida. Altra vegada, l’ocupant tornava a ser el senyor de la torre d’estiueig, i els manefles alcaldes i capellans del poble ocupat feien mans i mànigues per fer contents els vencedors. Després de la guerra, el senyor Amat va tornar a la seva propietat i van tornar a regir els Estatutos de la Asociación de Propietarios de Cardedeu. Quan van poder, van comprar una part del Parc Municipal dels Pinetons de Cardedeu i van tornar a celebrar les seves festes privades, amb el seu teatre privat i la seva piscina privada. Es van construir grans mansions altra vegada, amb nous barris residencials –com la torre Albareda– i se sentien anomenar noms com en José Boada, Carlos Becerra, Antonio Masana o Carlos Vendrell, sempre amb l’ajuda i el suport de prohoms de la vila, llepaculs d’aquells senyors feudals que es pensaven que eren uns éssers superiors. Éssers que parlaven en castellà a les reunions, i als fills i a les minyones. Tots els programes de les seves festetes eren en castellà i les obres de teatre que oferien als socis igual: El alud, Los meritorios o La venganza de Don Mendo (1960). I, sobretot, la distància amb la població era cada any que passava més abismal i més llunyana. He volgut parlar d’aquest tema perquè no va ser precisament aquesta gent cap focus de dinamisme, de cultura o de catalanitat. De seguida es van convertir en aquells botiflers desesperats per arrambar-se sempre al carro del vencedor. Així, doncs, segurament en Joan Amat i Sormaní poc tenia a veure amb l’actitud botiflera del seu net. Però així s’escriu la historia. HONORS A QUI ELS MEREIXEN I és que no caldria pas fer aquets homenatges a una gent que realment no va fer res per al país i per al poble, a part de construir aquelles mansions a cada cantonada. Perquè els que realment van pujar aquest país en temps molt i molt difícils, van ser aquells obrers de la Textil Rase i de la Fàbrica Nova i de tantes altres fabriques dels nostres pobles, amb 11 hores diàries a l’esquena, amb llargues nits de treball i amb sous de vergonya. Només aquesta gent mereixerien homenatges, no ho oblidem mai. Els seus aprofitats, aquells amos de les mansions d’estiueig que avui es passegen pels carrers tot organitzant un bons espectacles teatrals, només mereixen el més profund menyspreu històric i social. Avui hauríem de recordar els nostres pagesos, els nostres botiguers i els obrers i les obreres de les fàbriques, que van fer gran el seu poble i el seu país, amb el seu esforç i el seu treball. Parlem més aviat d’aquesta gent i passegem el seu record amb orgull, i no pas aquesta genteta del modernisme. Aquell estiueig només va representar una piconadora per a l’endarreriment de les nostres viles. L’any 1960 es va voler instal·lar una fàbrica important a Cardedeu, però la Colònia estiuenca va moure cel i terra perquè aquella empresa no vingués al municipi. És així com hem pogut comprovar que no podem desfigurar la realitat. I que quan veiem aquella gent desfilar pels carrers no és pas fruit de cap història feliç… Segurament en Joan Amat va estimar Cardedeu a la seva manera. Però no hem d’oblidar mai que els que componen una societat i un poble són una altra mena de gent. No ho oblidem mai això…

Aquells amos de les mansions d’estiueig que avui es passegen pels carrers tot organitzant un bons espectacles teatrals, només mereixen el més profund menyspreu històric i social

El modernisme i l’estiueig