A vegades sembla que tinguem el llibret d’assumptes pendents i un dia, no saps com, tot encaixa

Fa uns quants dies, com tantíssimes altres vegades, vaig anar a Andorra, a fer un cim, aquest cop a la vall d’Arcalís. Vaig pujar al pic de Creussans (2.679m) i que, carenant, està bastant a prop del pic de Peyreguils (2.701m), en el qual els andorrans han construït un mirador solar, o sigui, un rellotge solar. Com que ja no hi va gent a comprar formatges ni tabac ni màquines de fotografiar ni altres artefactes, doncs han d’inventar coses noves perquè la gent hi vagi a fer turisme o a pujar muntanyes, encara que sigui mal calçats… o amb cabina i telecadira, com s’ha muntat per pujar a contemplar el paisatge des de l’esmentat mirador o rellotge o les dues coses solars. Haig de dir que abans que comencin a pujar els matiners turistes mal calçats a qui ningú no els ha anunciat que hi ha un curt, però pedregós camí des del telecadira fins al mirador, molt abans, s’hi passegen els isards ben astorats del que els han posat a casa seva i on no hi ha herba, sinó una cosa dura i força estranya per a les seves peülles.

En tot cas, jo vull parlar d’una altra cosa. Resulta que el meu inseparable company Jaume i jo vàrem anar a guaitar què tal era aquella gran novetat! I el cas és que estàvem comentant que si no estava ben orientat, que si li faltava la be baixa, o sigui el cinc [V] –que va resultar que feia 20 dies que l’havien inaugurat i ja els l’havien robat–, que si patatim que si patatam, i en aquestes que se’ns posa al costat un home vestit una mica com de la casa i, curiosament, entaula conversa amb nosaltres, amb la de gent que hi havia! Bé, comencem a comentar els pros i els contres, etc. ens explica el que havia costat, que s’havia d’inventar coses perquè hi vagin els turistes… Bé, parlant, parlant ens diu que és un Viladomat. I Viladomat és la botiga d’esports més important d’Andorra i que és coneguda des de fa molts anys i on nosaltres, des de molt joves, hem comprat material de muntanya. “Tu ets un Viladomat?”, li vam preguntar. “Sí, en soc el germà gran”, ens va respondre.

Fa un bon grapat d’anys, en Jaume i jo, pujant al pic del Pla de l’Estany, vam trobar colgats a la neu uns esquís; per un cantó ell va trobar-ne un i una mica més amunt jo vaig trobar l’altre. Als esquís deia “A. Viladomat”, i sabíem que feia uns 15 dies a un Viladomat el van pujar a aquest cim amb helicòpter per fer un anunci publicitari tot baixant per aquella pala de neu i per accident hi va perdre la vida.

Vam deixar els esquís drets clavats a la neu per no perdre’ls de vista i vam acabar de fer el cim. En baixar ens vam carregar a l’esquena un esquí cadascun i els vam baixar a la botiga. Llavors només en tenien una.

El dependent ens va explicar que eren de l’Albert, aquella “A.” que no sabíem desxifrar ja tenia nom. I ens va dir: “Espereu, que faré sortir la seva mare.” Bufff…! quin drama! Era de suposar que la pobra dona estaria desfeta i que per a nosaltres no seria gens fàcil la situació. Per tant, vam respondre que no calia, que nosaltres només volíem portar-los els esquís.

I ara torno a aquell senyor Viladomat, un dels promotors de l’artefacte. Va resultar que era el germà de l’Albert i aquells esquís que nosaltres vàrem baixar, ell els té penjants a la paret del seu despatx des de fa molts anys. Tots tres alhora vam sentir una esgarrifor al cos i els ulls humitosos. Quines coses que té la vida! A vegades sembla que tinguem el llibret d’assumptes pendents i un dia, no saps com, tot encaixa.

Aquest cop, també vàrem marxar una mica de pressa, només amb un fugaç “adéu!” vàrem iniciar el camí de la llarga baixada a peu i a ell el reclamava altra gent coneguda. També ens va dir que l’endemà pujaria a la seva mare, que encara no havia vist el mirador i que li explicaria que just allà va conèixer la parella que van baixar els esquís del seu fill Albert.