Passar els últims dies llegint abans del plaf final tampoc no em sembla malament

El món s’acaba. O ho hauria de fer. Així, de cop. Fer un plaf fort i adéu. Acabar com va començar tot i rapidet, que no som aquí per patir o allargar agonies. Big Bang però implosionant i ciao. Perdoneu que faci servir una paraula italiana. L’italià no està de moda ara com ara. Tant que m’agrada Itàlia. Llàstima. Si Itàlia ja no està de moda, doncs, que el món s’acabi. Si hem de veure com ens tornem tots bojos primer i com ens confinen després i com morim al final pel coronavirus, doncs estalviem-nos el sidral i els tancaments de fronteres i les psicosis i les pors i apostem per un món que enllesteixi ràpid. Si hem d’anar veient com ens desglacem a poc a poc, com ens inundem massa de pressa, com ens desertitzem per l’altre costat mentre ens fruslim tots els recursos naturals i anem menjant merda, potser no val la pena. Una ha d’acceptar quan ha perdut, quan la derrota és imminent, quan si manté posicions l’únic que farà es fer patir els seus excèrcits i minvar recursos. Crec que hem perdut. El món s’acaba. El futur és negríssim i no fa olor de pa acabat de fer, la veritat. Ja no en fan, de pa. Ara és plàstic. Estem a punt de viure, crec, un pànic global provocat per un virus. Però no és el virus que el provoca el pànic. Som nosaltres. Els conspiranoics que hi sospiten la mort prefabricada, els governs que hi veuen fronteres tallades com a solució i els passotes, els tranquils, els resignats que, mira, anem dient que tot plegat s’exagera i fem llistes dels llibres que ens llegirem en el confinament a casa abans que el món s’acabi. Passar els últims dies llegint abans del plaf final tampoc no em sembla malament. Llegint, jugant amb els fills, follant i parlant i, això sí, menjant un bon plat de pasta italiana amb aquella carbonara, la de debò, que gairebé es talla amb forquilla i ganivet. Desbarro. Ho sembla almenys. Tothom té una opinió mèdica o històrica o professional o informada sobre el coronavirus, sobre el canvi climàtic, sobre la fi alentida de la nostra espècie i del nostre món. Jo no. Jo en dies com avui, amb el bombardeig mediàtic a tot drap, amb les actualitzacions als minut d’infectats, llocs i morts, no en tinc, d’opinió. Només demano una mort rapideta, per tant, gens de patiment ni de caos. Sigui amb aquest plaf i au, sigui amb una bona epidèmia, però de zombis, sigui, va, tinguem esperança, en una vacuna ràpida i barata i un cop curat el coronavirus a nivell mundial, una nova consciència sobre el món, les fronteres, el clima i la vida per part de tota la humanitat. Què? Quina opció veieu més viable? Sí. Ho sé. El món s’acaba o ho hauria de fer.