La música que sona avui, del passat o del present, porta la llavor de la del futur

De tant en tant torno al poeta Joan Margarit, com si fos ja el clàssic que serà. “Els rèquiems compostos pel meu temps / són com si barregessin el cant gregorià / amb els sons violents i intempestius / d’un edifici en construcció” (Des d’on tornar a estimar). El poeta parla de música contemporània, però em desviaré lleument de context, que no deixa de ser una manera d’incorporar aquells pensaments d’altri que te l’encerten.

Dos anys de l’incendi de Notre Dame i la música d’espiritualitat, d’introspecció, que han abraçat les seves parets, es barreja ara amb sons de reconstrucció. No es tracta ben bé de cant gregorià, romànic, en aquest cas, sinó cant polifònic, gòtic. El gregorià –repertori litúrgic en llatí cantat a l’uníson– es va recolzar en les parets de les esglésies del romànic que la volta de canó escampava. En la polifonia del gòtic –més esvelt, més lluminós–, les veus semblen enfilar-se per les columnes empenyent-se l’una a l’altra per omplir l’alçada de l’església i caure del sostre per la creueria.

La transformació de París que va suposar la construcció de la catedral de Notre-Dame va tenir una empenta urbanística, econòmica i social tan inaudita que va arribar a la música. Al seu entorn s’hi va crear un dels centres musicals més importants d’Europa: l’Escola de Notre-Dame. De la seva feina n’ha quedat un llibre del segle XIII, el Magnus Liber Organi, que ens llega el que avui coneixem del que fou l’avantguarda musical de l’època i una de les seves pàgines il·lustra aquest article. S’hi esmenten dos noms, Léonin i Pérotin, com el millors compositors d’organum, que és el terme que definia aleshores la composició consistent a afegir al cant gregorià diverses melodies autònomes. Conèixer-ne l’autoria era excepcional, ja que el comú era que diferents músics de manera anònima hi anessin afegint les veus en diferents temps, en un sistema additiu de composició a l’estil de les catedrals.

LA POLIFONIA MEDIEVAL
El Viderunt Omnes de Pérotin és un dels pocs exemples existents d’organum a quatre veus, en un moment –cap el 1200– que el bisbe de París promovia l’ús de la polifonia. El text, extret del Salm 98 de l’Antic Testament, diu: “Viderunt omnes finis terrae / salutare Dei nostri” [‘Tothom ha vist, de cap a cap de la terra, la salvació del nostre Déu’]. La polifonia medieval durant molt temps va consistir en una ornamentació dels cants gregorians. La part del baix, que fa una nota mantinguda de suport, és l’anomenat tenor, que fins molt més endavant no designaria la veu aguda masculina. Les veus s’organitzen formant els melismes –melodies de floriment en les vocals– cosa que dificulta la comprensió del text però que el compositor resol desenvolupant la polifonia només en una part –en les primeres paraules de cada estrofa– i tornant al cant originari a una veu, en dues seccions que són un anar i venir de la frontera entre el tradicional i l’innovador. Encara avui ens pot resultar xocant la manera com Pérotin juga amb l’harmonia, el contrapunt o compta amb la ressonància de l’església, i crea una peça que encara és actual.

“Pot sentir-s’hi el murmuri del demà”, continua el poeta. La música que sona avui, del passat o del present, porta la llavor de la del futur. Només cal escoltar The Deer’s Cry de l’estonià Arvo Pärt per veure el traspàs de la música medieval als nostres dies (en recomanable versió a Youtube de Voces 8). Les flames de Notre-Dame van esberlar la simbiosi del cant amb la pedra. La pedra es queda i els sons se’n van. Però abans d’esvair-se han travessat la pell de generacions que l’han escoltat. La simbiosi som nosaltres. I és en nosaltres el murmuri regenerador que el poeta ens convida a veure.