El músic orquestra
Dimarts al vespre. Cafè al restaurant El Trull del Casino de Granollers. Els germans Sílvia i Rubèn Vilà i Díez, de 51 i 45 anys, es presenten puntuals a la cita. Amb el record del comiat del seu pare, Pere Vilà i Ayats (Granollers, 1943-2021), encara ben viu, la conversa se centra ràpidament en la seva tasca com a músic. En aquesta ocasió, el periodista té com a bagatge documental una extensa entrevista que li vaig fer el 1995 i el bon record d’una xerrada en la qual em vaig trobar amb un músic apassionat i entregat a la seva feina, i un home obert, alegre i divertit.
En Pere Vilà formava part d’una destacada nissaga de músics representada, entre d’altres, pel seu pare Joan Vilà i Ayats, i els seus germanastres Miquel i Ramon Vilà i Ferrer. El músic i compositor Joan Vilà (Riumors, 1886 – Granollers, 1981) va compondre més de 2.000 ballables per a orquestrina, sardanes i música per a cobla i orquestra. La seva obra més coneguda –considerada l’himne de Granollers– és el galop (pasdoble) A la festa. Es tracta d’una peça que va néixer com a música popular festiva del barri dels Sants Metges, que després es va tocar com a càntic heràldic de les Fires i Festes de l’Ascensió, i que encara és ben present. L’Esbart Dansaire de Granollers la fa sonar sovint com a ball d’entrada del Ball de Donzelles.
Aquests antecedents musicals –recorden els seus fills Sílvia i Rubèn– van resultar claus per marcar el seu futur com a persona i com a músic. Les estrictes normes del règim franquista dels anys 40 del segle passat van provocar que l’inscriguessin al Registre Civil amb els dos cognoms del pare. Emparellat aleshores amb Carme Sala, el règim no va admetre el registre amb els cognoms de la mare “perquè no estaven casats”.
En Pere Vilà va estudiar al col·legi Pereanton i a partir d’aquí va seguir la senda musical del seu pare. Primer va estudiar a l’Escola Municipal de Música amb el trompetista Salvador Borràs, i després va anar a Barcelona i es va formar amb el solista Amadeu Rovira. Acostumat a acompanyar el pare als concerts i les actuacions musicals, als 14 anys va començar com a trompeta amb l’Orquestra Windsor de Granollers i el 1961 va anar a la Cobla Orquestra La Farnense. El 1963, segons explica Josep Laredo al seu blog, va entrar a formar part de la Cobla Orquestra La Principal de Sant Feliu de Pallerols com a trompeta i cantant.
Una nova etapa de la qual es mostrava sempre entusiasmat el va portar a formar part de l’Orchestre Henri Bosch, una formació francesa amb la qual va viatjar per arreu d’Europa no només a la trompeta, sinó també al baix i la bateria. Un músic orquestra, vaja! Posteriorment va tocar amb tot de grups, entre els quals Flamingos i l’Orquestra Janio Martí o els Mauris de Jazz, destacant també les actuacions a programes de televisió com Ven al Paralelo.
Decidit a crear el seu propi grup, va fer realitat el somni i va fundar Pere Vilà Grup, una formació de petit format que s’adequava segons les necessitats i actuacions contractades: ara quintet, ara quartet, ara trio o ara duo. Els darrers anys va tocar i cantar amb Jordi Vila (baix), David Magem (teclats) i Toni Balam (trompeta). Pere Vilà defensava sempre els músics i es queixava de la poca estima amb què sovint són considerats. Enyorava el respecte del públic que va sentir durant la seva etapa a l’Orchestre Henri Bosch: “En aquella època, la gent se’ns adreçava sempre amb un respectuós i educat: ‘Monsieur le music’.”
Fidel al seu instrument, en Pere Vilà va deixar Granollers per anar a viure durant uns quants anys a Lliçà de Vall. Volia poder tocar tot el que volia “sense molestar els veïns”. Des de fa uns anys, però, residia habitualment a Granollers.
Compositor de l’himne de l’Atlètic del Vallès, quan era jove també havia format part de la tuna estudiantil. Complidor i atent, va dedicar unes quantes sardanes als seus amics i referents: a en Josep Burniol, a la cuinera Carme Ruscalleda, a en Martí de Cal Fideuer, al metge Joan Torres, a la Boqueria, a la Mar del Sant Pau, al poble de Marata i a en Pere i en Josep Sitjas, de La Quadra de Calella, on actuava sovint.
Casat amb Glòria Díez, el matrimoni ha tingut dos fills (la Sílvia i en Rubèn, que ja hem referenciat) i una neta, la Martina Ribell i Vilà, a la qual, evidentment, l’avi li va dedicar una sardana.