Als forns ja no és on es ven més pa. Els súpers i les benzineres els han superat com a principals punts de venda

Doncs això, que a casa en diem pa malalt. No de tot el pa, no. Per descomptat. Només del pa de gasolinera i súpers. Aquell pa d’oferta: dues baguets a 1 euro o un 3x2, o sigui, agafi’n tres i pagui’n dos. I en diem pa malalt perquè és com un xiclet, perquè l’endemà al matí es converteix en una pedra que no salva cap torradora, perquè després de menjar-ne la digestió es complica i els gasos es disparen i perquè si el congeles, quan has de descongelar-lo per fer l’entrepà diari d’esmorzar de l’escola s’esmicola. I és que aquesta setmana m’han impactat dues coses. La primera, una trista confirmació: que als forns ja no és on es ven més pa. Que els súpers i les benzineres han superat els forns de pa com a principals punts de venda. I parlo de confirmació trista perquè això significa que els ciutadans ja mengem més pa malalt que no pas pa de qualitat. La dada dimensiona la meva decepció perquè la descobreixo la mateixa setmana que entra en vigor una nova llei del pa que, entre d’altres coses, regula l’ús de la massa mare, o sigui, la massa natural sense additius químics i que permet una fermentació més lenta i de millor qualitat; defineix la consideració de pa artesà en funció de la proporció de treball manual que hi ha en la seva elaboració, i també determina el que és el pa integral: el 100% de la farina ha de ser, precisament, integral. Vaja, una llei que especifica el que el sentit comú i l’estómac ens diuen: que un bon pa necessita una fermentació natural i, per tant, més lenta i s’ha de fer amb bones farines, sense additius químics. Ara bé, davant la proliferació de pa a 30 cèntims la barra, també s’han multiplicat els forns que, aprofitant el “nosaltres ho fem bé”, el rodó de mig s’enfila als 5 euros. Una bestiesa. La segona cosa que m’ha impactat aquesta setmana és l’app que ens envelleix. FaceApp, es diu. I m’ha impactat veure amics 30 anys més vells, però, sobretot, l’ús massiu i indiscriminat d’aquesta nova distracció digital. La tenim quatre dies de franc i després s’ha de pagar. Per tant, és una aplicació condemnada a ser usada i llençada. O sigui, a fer-la servir quatre dies i després a eliminar-la de l’smartphone. Però alerta! Ja s’escampa la por perquè jugar amb FaceApp implica cedir les nostres dades. I tots hi hem picat. Un cop més, hi hem picat. M’agrada adonar-me que cada cop som més conscients de la nostra vulneració digital. Viure amb l’alerta que darrere qualsevol app pot haver-hi un interès ocult. Però no m’agrada veure com ens entreguem massivament a aquestes estúpides campanyes virals anomenades challenge que certifiquen l’horror: som un ramat de xais.

Als forns ja no és on es ven més pa. Els súpers i les benzineres els han superat com a principals punts de venda

El pa malalt del ramat de xais