Em causa perplexitat pensar que entre tants milions de persones cadascuna és singular i única

Dimarts, 6 de novembre de 2018 Tarda Me’n vaig a comprar, posar la mà dins la nevera comença a ser una activitat de risc, qualsevol dia me la devora. És el que passa quan tens molta feina i vas tirant del que queda. M’havia guardat un article per a la revista Vallesos, Gent, terra i patrimoni, per a després de la festa del Vilamagore i ara ja és després de, per sort –o més ben dit “perquè hi he treballat bones estones”– gairebé li tinc el peu al coll. Dijous, 8 de novembre de 2018 Vespre Fa sol, tinc ganes de sortir a passejar, però haig d’acabar l’article. Surto a airejar-me a la terrassa de l’altell i miro la meva estimada buguenvíl·lea com s’enfila prudent espurnejada per alguna flor fúcsia tardana. Els caps d’alguna de les seves fulles lleugerament tocats pel fred primerenc sembla que em parlin: “Comença a fer fresca, vull que em posis la manta d’hivern!” Esbufego i giro cua: “Ho sé, ho sé... Però t’hauràs d’esperar!” Per sort, les temperatures han remuntat i el temps juga a favor meu. Divendres, 9 de novembre de 2018 Migdia Article acabat! Necessito una estona de descans, l’envio i me’n vaig a dinar amb una amiga. Un menú a Can Noguera, un vinet i una bona conversa: mitja vida. M’agrada el vi. No hi entenc, de vins, però sé si un vi m’agrada o no. I no concebo un bon àpat sense un bon vi. Dissabte, 10 de novembre de 2018 Nit Avui que fa 27 anys que va morir Montserrat Roig, llegeixo el seu article “Novel·la de paisatges humans” recollit a la revista digital Catorze.cat, on diu que el que li interessa és explicar històries de les coses que passen, i recalca: “I com que les coses les fan, les pateixen, les estimen o les destrueixen els homes i les dones, m’interessen per sobre de tot els homes i les dones. El paisatge que més m’apassiona és l’humà.” Escric per entendre el món i soc una bona observadora del gènere humà i una amant de la conversa. De molt petita ja m’agradava parlar amb tothom, no tan sols amb els nens i nenes de la meva edat, fins i tot amb la gent gran. Intento copsar allò que no diuen les persones, allò que diu el seu cos, els seus ulls, la seva boca, les seves mans, el seu posat, el seu vestuari, la seva olor... el seu silenci. M’apassiona veure com la humanitat és una col·lecció immensa d’una diversitat infinita. Em causa perplexitat pensar que entre tants milions de persones cadascuna és singular i única. Diumenge, 11 de novembre de 2018 Migdia Em falta poc per acabar el llibre Venjaré la teva mort de la Carme Riera. Al pati de casa, d’esquena al rajos tebis d’aquesta tardor manyaga m’endinso en el plaer de devorar les darreres 50 pàgines. El Duc, assegut als meus peus, comparteix aquest moment amb mi, crec que fins i tot ronca. Fa anys que llegeixo la Carme Riera, és una escriptora a qui admiro profundament. Aquesta novel·la negra narrada en primera persona, ens l’explica l’Elena Martínez Castiñeiras, una dona independent, soltera i moderna que viu a Barcelona, treballa de detectiu per a l’agència Holmes&Holmes i és la propietària d’un fox-terrier, com en Tintin. És una història àgil, amb bones dosis d’ironia, cosa que fa molt més païdora la realitat sòrdida i putrefacta que ens retrata: xarxes pedòfiles, la corrupció, narcotràfic... Cal un gran mestratge per encarar temes delicats amb humor satíric, barrejant-hi qüestions tan banals com uns col·leccionistes de caganers de pessebre. No ha estat fins avui, quan gairebé acabava la lectura del llibre, que m’he adonat que l’assassinat al voltant del qual gira tota la història es produeix el 10 de novembre, el mateix dia que va morir l’escriptora i amiga seva Montserrat Roig, una de les persones a qui dedica aquest llibre. Potser és una simple casualitat, però no ho crec. El llibre està farcit de picades d’ullet i Carme Riera aprofita sempre que pot per fer que la figura de Roig pervisqui en la memòria. Hi ha també un record per a Vázquez Montalbán: la protagonista és d’origen gallec, com el seu famós detectiu Pepe Carvalho. A més, hi apareix una sotsinspectora que es diu Manuela Vázquez, i “que té una semblança amb el famós escriptor mort a Bangkok, uns anys abans, i fins i tot deia que era la seva reencarnació en femení”. M’agrada llegir novel·les negres escrites per dones, amb investigadores dones i de quilòmetre zero, com l’Elena Martínez, de la Carme Riera, la Lònia Guiu de la Maria Antònia Oliver, o la Mina Fuster, de la Margarida Aritzeta.

Em causa perplexitat pensar que entre tants milions de persones cadascuna és singular i única

El paisatge que més m’interessa és el paisatge humà