Recordo que era un dia a la tarda i a mi m’havia tocat de fer d’escolà per resar el rosari

Un passadís secret que porta qui sap on. Un camí amagat sota d’una teulada desconeguda. Algun sender sota terra ple d’éssers estranys. Tots aquests elements són especialment atractius per als relats de misteri i fantasia, de fades i fantasmes o d’esperits, amagats en el nostre subconscient. En realitat, però, ja en queden pocs, de passadissos misteriosos sense descobrir, aquells que s’han de recórrer amb una torxa i on al final s’amaga un misteri, protegit per l’escut de segles i segles. No sé si molts dels que llegiu això heu tingut l’ocasió d’endinsar-vos en un d’aquests laberints, foscos i tenebrosos, com vaig poder fer jo ara ja fa molts anys. Recordo que era un dia a la tarda i a mi m’havia tocat de fer d’escolà per resar el rosari. No sé quin període religiós era, però sí que eren dies de precs i oracions. En acabar, el rector de nom Miquel –mossèn Miquel, és clar– em va dir que pugés fins dalt del cor, per deixar una capsa plena de no se què en un armari de no sé on. Llavors em va donar un plec de claus: la clau de la porta per pujar l’escala, la clau de la porta per entrar a l’altell del cor, la clau de l’armari... i moltes altres. Sí, en aquell manyoc n’hi havia moltes més, de claus. Algunes tan velles i enrovinades que induïen al misteri i excitaven la imaginació, aquella perillosa criatura que sempre rondava dins del meu cap, per veure quina en feia. Segurament el rector em va donar l’encàrrec a mi perquè tenia fama de bon jan. Això no vol dir que no hagués xarrupat algun cop vi de la sagristia ni menjat hòsties sense consagrar, però a diferencia de la majoria, a mi encara no m’havien enxampat mai. Llavors, quan ja m’havia tret la sotana i el roquet, i amb la caixa a la mà i les claus a la butxaca començava a caminar cap a l’escala per pujar a dalt, el meu company que havia estat amb mi en els oficis de la tarda va aparèixer de sorpresa: –Va, que t’acompanyo. Aprofitant que el mossèn ja ha fotut el camp t’ensenyaré un secret. Els secrets que em podia ensenyar en Josep m’eren totalment i absolutament indiferents, però la seva companyia, en una tarda plujosa i dins de l’església cada cop més fosca, era quelcom d’agrair. Un cop dalt, obrírem l’armari per deixar la caixa i quan ja tornava enrere, el meu amic em va aturar. –On vas? No fotis home... no em diguis que estàs acollonit...! Mira, ara anirem cap allà. Cap allà era un racó que jo no sabia ni que existia. Al fons d’aquell racó humit i tenebrós hi havia una porta i una colla d’éssers bellugadissos ens van donar la benvinguda. –Mira, són rates...! –digué en Josep–... què et sembla, eh? Al darrere d’aquesta porta m’han dit que hi ha un gran tresor. Segons sembla, no hi ha entrat mai ningú, aquí, però avui... A mi, la veritat és que no em semblava res de bo, però aquell cony de pesat estava decidit a descobrir aquell secret. Dit i fet, em va agafar les claus i abans que pogués reaccionar ja les havia provat totes, una darrere l’altre, fins que entre uns grinyols que semblaven gemecs d’un fantasma, la porta es va obrir. Al darrere d’aquella tanca hi havia un passadís. En Josep es va posar la mà sobre els llavis en senyal de silenci i em va indicar que el seguís. Reconec que en aquells moments el que volia jo era fotre el camp, però la meva maleïda imaginació em va jugar una mala passada i el vaig seguir. Aquell camí amagat era llarg i estret. Ens havíem de moure ajupits per no topar amb la part de dalt i l’única llum que es veia era la que penetrava per uns quants forats que hi havia al terra, com si vingués del centre de la terra. En arribar al primer dels forats vaig mirar avall i el que es podia contemplar eren els bancs de l’església, arrenglerats molts metres sota nostre. Tots dos ens vàrem mirar en la foscor: estàvem dalt del sostre del temple a una vintena de metres del terra i aquells forats eren, ni més ni menys, on hi havia els cables i els suports que subjectaven els grans canelobres penjats del sostre que jo sempre contemplava amb admiració. Així, doncs, aquell era el camí secret ple de misteris. El camí del tresor que mai ningú no havia pogut transitar... exceptuant, és clar, el campaner, quan revisava el suport de les llumeneres o anava d’un costat a l’altre entre el rellotge i el campanar. Un camí misteriós, un camí del tresor. Un munt de bajanades, perquè aquell camí ja era allà des de feia segles, encara que nosaltres no hi haguéssim entrat mai. Llavors en Josep, segurament decebut per aquelles evidències tan poc misterioses va intentar incorporar-se i es va fotre un cop de cap amb les pedres de dalt d’aquell forat. El crit de dolor va retrunyir amb força per tot el corriol i també contra les parets de l’església. L’esglai va sonar com una canonada i abans que ni tan sols el ressò s’hagués extingit una veu darrere nostre gairebé ens fulmina. –Ep canalla...! Què hi foteu aquí dins? El final d’aquesta història de misteri, és millor que no us l’expliqui. De fet ja us la podeu imaginar.

Recordo que era un dia a la tarda i a mi m’havia tocat de fer d’escolà per resar el rosari

El passadís