Aquest títol és perquè us vull parlar de les pel·lícules i sèries de Nadal

No patiu. No em posaré profunda ni faré cap dissertació sobre com n’és, de difícil, trencar la roda maquiavèl·lica de les idees preconcebudes. Si voleu aprofundir en aquest tema, ho podeu fer amb el meravellós manifest de la Chimamanda Ngozi Adichie Sobre el perill dels tòpics (Fanbooks, 2018), que us explicarà fantàsticament bé fins on arribem a estar de venuts ideològicament només pel lloc, el gènere i el carrer on naixem abans que comencem a pensar o a tenir idees pròpies perquè –oh, espòiler– no ho són pas, de pròpies: són del nostre entorn, la nostra família, la nostra societat i el nostre país; i hem de fer un treball enorme com a individus conscients per trencar-les i trobar les nostres pròpies. Llegiu la Chimamanda, de veritat. Aquest i tots els seus manifestos. I les seves novel·les, també. No em pot agradar més. El cas és que si he posat aquest títol és perquè us volia parlar de les pel·lícules i sèries de Nadal. Què hi ha més tòpic que això? Jo us he de confessar que en soc fan, de les pel·lícules de Nadal. De les pel·lícules –i de Nadal en si, també–, però especialment de les històries de ficció ambientades en aquestes dates. I si tenen un countdown fins al dia de Nadal, millor encara. No hi ha univers més conegut, còmode i tòpic que el de Nadal. A la ficció l’única preocupació que tenen els protagonistes per Nadal és enamorar-se. O tornar a casa. O tornar a casa i enamorar-se o enamorar-se i tornar a casa. Si l’única preocupació que hi ha al món és aquesta… jo vull viure en aquest món perquè, a més, és seguríssim que el trobaran, l’amor. I que tornaran a casa. O totes dues coses alhora. Quin món més meravellós el de les comèdies nadalenques! No parlo de pel·lícules més interessants, tot i que també tòpiques, que mostren més tipus d’amor, o d’aquelles on apareixen els Pastorets –també molt nadalenc i que, sincerament, no entenc que TV3 encara no hagi convertit en una sèrie nostrada amb l’Arquillué fent de Satanàs– o de les que passen a Nadal però no són comèdies romàntiques com la Jungla de cristal… Parlo d’aquelles que ja sabeu, de les que neva, de les que hi ha decoració nadalenca a cor què vols i jerseis horteres i famílies insuportables i una parella que comença separada però que des del minut u ja sabem que acabaran junts i on la pel·li va d’això, justament. Tenen grans feines, grans amistats i grans cases o pisos, però la seva vida està buida perquè no tenen ningú amb qui compartir l’amor romàntic ple de tòpics. Em posen nerviosa aquestes pel·lícules. Aturaria la protagonista i li diria: “Però per què c**y et vols ficar un tio en aquesta meravella de pis que tens? Per què? Que només et donarà feina i disgutos.” O dir-li: “Aques tio és un narcisista de manual! Que no el sents?” I a ells els diria (sempre): “És guapíssima, sí. I tant. I normativament prima, però és tontíssima.” No els ho dic, eh? Allà em quedo, veient com es van enamorant amb tot de tòpics, un darrere l’altre i al final, és clar, es fan un petó al mig del carrer, amb tot de llums de Nadal desenfocades al darrere i tothom content perquè all I want for Christmas is you. Els clixés, els tòpics, de les pel·lícules de Nadal atonten el cervell i fan creure –com Disney– que els principis complicats porten a finals feliços i tant és que els protagonistes siguin dos gais o dues lesbianes o la típica parella hetero. Els estereotips de l’amor romàntic encara venen tant que no ens els traiem de sobre, els duem arrapats a la pell o pendents del fil vermell aquell que ens lliga a una persona gràcies al destí i per sempre. Em desagrada moltíssim aquest amor ple de tòpics perquè m’encanta, perquè hi crec, perquè és fàcil i amb les coses clares. I sí, és perillosíssim. Com tots els tòpics. “Vols que veiem The Holidays junts?” Enviar.

Aquest títol és perquè us vull parlar de les pel·lícules i sèries de Nadal

El perill dels tòpics