El perseguidor de somnis cinematogràfics
Dissabte passat al matí. Sala de plens de l’ajuntament de Granollers. Balter Gallart i Verdaguer (Granollers, 1959) és puntual a la cita. Fa un matí cinematogràfic de fina pluja. L’acompanyen uns quants familiars i amics. La cinèfila regidora de Cultura, Maria Villegas, rep nerviosa l’homenatjat i recorda el motiu de la recepció: agrair i reconèixer institucionalment Balter Gallart pels premis Goya i Gaudí a la millor direcció artística rebuts per la pel·lícula Las leyes de la frontera, de Daniel Monzón. L’alcalde, Josep Mayoral, li admet que encara no l’ha vista, però que ho farà, i li agraeix, en nom de la ciutat, que hagi col·locat Granollers al mapa dels grans directors artístics de cinema. Com acostuma a fer sovint, l’alcalde aprofita l’avinentesa i el convida a participar en la creació d’una Film Commision Granollers que fomenti rodatges a la ciutat i a Roca Umbert, espai que ja ha fet de gran plató en diverses ocasions. El director artístic l’escolta, pren nota i li diu que sí, que atendrà la proposta, perquè és de Granollers, perquè se sent granollerí i perquè a Granollers és on van començar a fer-se realitat els seus somnis cinematogràfics.
Arribats a aquest punt, toca tirar d’hemeroteca. Balter Gallart, fill d’una família humil, va estudiar a les escoles Joan Solans, Can Colapi –del que sempre ha dit que no guarda gaires bons records–, Bell-lloc i l’institut Cumella, on va participar durant la transició a la democràcia en els moviments estudiantils contra el franquisme. Una etapa políticament i socialment fosca, segons recorda, en què les circumstàncies no permetien gaires alegries als somniadors. Malgrat això va ser llavors que va començar a pensar en nous reptes relacionats amb el cinema, per la qual cosa va estudiar disseny d’interiors a l’escola Massana de Barcelona.
Abans, però, la realitat: es va casar molt jove, volia independitzar-se econòmicament i va treballar de soldador al taller del seu pare. Els somnis que tant l’animava a perseguir la seva mare Carme van haver de quedar en un calaix uns anys. Tocat pel cuc del cinema, però, va fer les primeres pel·lícules en Super-8 i en 16mm. amb els germans Valentí i Francesc Circuns. Va participar també en altres projectes amb persones “inquietes” –l’adjectiu és del mateix Gallart– com Pere Segalès, Toni Castells, Joan Rosàs, Emili Sànchez, Vicenç Viaplana, Jordi Benito, Joan Illa Morell, Lambert Botey, Jordina Medalla, Francesc Ventura, Agustí Coromines… Una estada a Televisió Cardedeu li va permetre conèixer el crític Carles-Hac Mor, i Manel Valls i Albert Segalès, de Septimània Films, amb els quals va començar a col·laborar. En clau granollerina, juntament amb en Karles Torra i Donat Putx, van organitzar un festival de curts amateurs.
Professional de llarga trajectòria, ha participat en nombroses pel·lícules i en anuncis de publicitat. El 1987 va treballar al departament de decoració de La veritat oculta, de Carlos Benpar i el 1988 va debutar com a director artístic a El vent de l’illa, de Gerard Gormezano, i És quan dormo que hi veig clar, de Jordi Cadena.
Alguns títols de la seva filmografia: Rateta, rateta (1990), de Francesc Bellmunt; Huevos de oro (1993) i La teta i la lluna (1994), de Bigas Luna; Parella de tres (1995), d’Antoni Verdaguer; En brazos de la mujer madura (1996), de Manuel Lombardero; La lengua de las mariposas (1998) i Los girasoles ciegos (2008), de José Luis Cuerda; Sé quien eres (2000), de Patricia Ferreira; Romasanta (2004), de Paco Plaza; Defensant l’enemic (2007), de Gerry Libely; Covards (2008), de José Corbacho i Juan Cruz Benavente; Spanish Movie (2009), de Javier Ruiz Caldera; Els ulls de la Júlia (2010), de Guillem Morales; El cos (2012), d’Oriol Paulo, The Pelayos (2012), d’Eduard Cortés… I aquests darrers anys ha participat en Els últims dies (2013), d’Àlex i David Pastor; Segon origen (2015), de Bigas Lunas i Carles Porta; Anacleto: Agente secreto (2015) i Superlópez (2018), de Ruiz Caldera; Contratemps (2016) i Durant la tempesta (2018), d’Oriol Paulo; L’enigma Verdaguer (2019), de Lluís Maria Güell; No mataràs (2020), de David Victori…
Als premis Goya i Gaudí aconseguits pel seu treball a Las leyes de la frontera, cal sumar també el Gaudí de 2014 per Els últims dies, i el de 2016 per Anacleto: Agente secreto.
Resident a Barcelona i casat amb la Montse Sunyer, tenen dos fills: en Pol, de 42 anys, i la Júlia, de 29, i una neta, l’Abril, de vuit mesos.