Fer-se gran és dir “t’estimo” a la gent que t’estimes. I tancar els ulls i riure i plorar els records

Doncs això, que comença a fer molts anys de tot plegat. Números rodons i la llista és llarga. Molt llarga. I impressiona. Molt. Sobretot, si el record és viu, com és el cas. I és que ja fa 30 anys de la desfeta culer a Sevilla davant l’Steaua a la final de la Copa d’Europa, que vaig plorar davant la tele, amb una bandera del Barça a les mans. També en fa 30 dels primers insubmisos que es van plantar col·lectivament i van negar-se a fer la mili i la Prestació Social Substitutòria. A les pistes de ball sonava la Lambada, els farsants dels Milli Vanilli i Los Refrescos: “Aquí no hay playa.” Als cinemes hi projectaven El club dels poetes morts i a la plaça de Tian’anmen de Pequín, a la Xina, es reprimia la llibertat. De la primera Copa d’Europa de bàsquet d’un equip català ja en fa 25, d’anys. 1994. La Penya dels germans Jofresa, Jordi Villacampa, Corny Thompson, Ferran Martínez i Zeljko Obradovic va guanyar l’Olympiakos de Darko Paspalj a Tel-Aviv, Israel. El mateix any que Tarantino triomfava amb Pulp Fiction, els Roxette s’obrien al món amb la cançó Sleeping in my car, el Liceu es cremava, morien Kurt Cobain i Pere Calders i el genocidi de Ruanda indignava el planeta. També fa 20 anys de l’estrena de Plats bruts, de la remuntada del United davant del Bayern de Munic en la final de la Copa d’Europa del Camp Nou. I del disc simfònic de Metallica. I de la mort de Carles Sabater i Stanley Kubrick. I del naixement d’Antònia Font, de l’impacte de la pel·lícula Matrix i de l’adéu de Michael Jordan. I ja en fa 10 del 2 a 6 al Bernabéu, de la nit de Standford Bridge i Iniesta, de l’any dels sis títols, del Viva la Vida de Coldplay, de la primera consulta independentista a Arenys de Munt, d’Obama president, de l’estrena de Gran Torino, de la mort de Michael Jackson i de la primera vegada que una cap de govern es declarava obertament lesbiana: la primera ministra islandesa Jóhanna Sigurdardóttir. Hi ha qui intenta convèncer-me que fer-se gran és resignar-se. Acceptar que en aquesta vida no s’acomplirà tot allò que has volgut o desitjat. Però que mai és tard i si vols pots. Res, autoajuda barata. Tot és més senzill. Fer-se gran és menjar i cuinar millor. Trucar als amics que cada cop veus menys. És abraçar els fills, és tornar al Camp Nou a animar l’equip malgrat les patacades europees dels últims anys, és descobrir nova música i continuar escoltant-la en bucle fins a avorrir-la. Fer-se gran és dir “t’estimo” a la gent que estimes. I és llegir i rellegir els dos paràgrafs anteriors. I tancar els ulls i riure i plorar els records. I plorar i riure les absències.

Fer-se gran és dir “t’estimo” a la gent que t’estimes. I tancar els ulls i riure i plorar els records

El plaer de fer-se gran