L’esforç i el talent de Santi a la cuina també es va beneficiar de la seva capacitat de comunicar

La capacitat d’evocar records que té una melodia, un perfum o un lloc que coneixem és una experiència que tots els mortals comprovem unes quantes vegades al llarg de la nostra trajectòria vital. Quan això passa, ens alegra, ens fa somriure o ens fa sentir l’agradable nostàlgia dels bons temps passats, però quan no és així, carai, quin mal rotllo que et pot agafar i és quan et planteges per què aquella relació, aquella situació o aquell problema que t’ha sobrevingut de nou, en escoltar una peça de música, ensumar una aroma o trepitjar aquell indret, va anar d’aquella manera i no d’una altra. Però tota aquesta teoria, de tant en tant, s’esmicola i irromp l’inesperat. La rebel·lia del cervell humà davant l’adversitat. Deu ser això. La carretera que va de la Garriga a Llinars, i que arrenca a Sant Llorenç Savall, és una de les més boniques de Catalunya i la faig sempre que puc. Em relaxa i em permet gaudir del Vallès que porto dins del cor. No recordo per què el dimecres 16 de febrer del 2011 vam canviar amb en Claudi Arimany el costum, d’aquella època, d’anar cada dijous a Can Candelich, a Samalús, a fer l’arrosset a la cassola que tan bé sap preparar la Cristina. Feia un dia preciós i vam dinar molt bé en la nostra taula preferida de la qual, segons la cuinera, “hi tens una pota pagada”. Quan ja ens acomiadàvem a fora, just abans de pujar al cotxe, em van trucar al mòbil. “Un moment, Claudi…” A l’altra banda del telèfon hi era en Manel Sarrau, bon amic també i company de TV3 durant molts anys. “Joan, t’haig de donar una notícia terrible: s’acaba de morir en Santi, en Santi Santamaria, a Singapur. Ens n’acabem d’assabentar…” Mentre ell afegia que era la primera trucada que feia, coneixedor de la nostra amistat, el món em va caure al damunt i crec que vaig penjar sense ni acomiadar-me’n. Des del cotxe li vaig donar la notícia al Claudi, que tampoc no s’ho creia, i vaig enfilar cap a la Garriga. Quan ja no vaig poder més, vaig aturar-me al final del Passeig per poder bramar de ràbia i asserenar-me una mica per veure com havia de gestionar aquell moment. A les 7 de la tarda vaig arribar a Sant Celoni i no em pregunteu com. En un acte reflex, des de la Garriga, havia marcat el telèfon d’en Fermí, al restaurant Drolma, on treballava llavors: “Min, en Santi s’ha mort…” Poques vegades a la meva vida aquells llargs segons de silenci se m’han fet tan colpidors i vaig percebre la seva tristor i amargor davant la desgràcia. A tots dos els vaig presentar jo. Han passat nou hiverns des de llavors i cada cop que soc a Samalús tot això em ve a la memòria, encara que, de forma simultània, també emergeixen el reguitzell dels bons moments compartits i de sentiments especials per la figura d’un amic que va ser un cuiner excepcional capaç de col·locar –amb la complicitat de l’Àngels, la seva dona– la gastronomia catalana en el gran aparador internacional. Un mestre dels fogons que, pocs saben o recorden, va ser al seu dia un bon periodista, a temps parcial, però dotat d’una capacitat de comunicació brutal. Qui ens va presentar, l’any 1977, va ser el desaparegut Salvador Casanova en un acte polític a la plaça de la Porxada. Tots dos teníem 20 anys, amb una diferència de cinc setmanes. Ell era de finals de juliol i jo, de mitjan juny. En aquella ciutat efervescent, com tot el país, assedegada de llibertat, d’il·lusió i d’esperança en un futur que ja tocàvem, en Santi em va semblar un tipus molt trempat i de seguida vam connectar. Un servidor estava en plena etapa llibertària, de l’escola del puigcerdanès Jordi Vinyas, un altre amic de l’ànima, i en Santi, en canvi, era un catalanista que ja somiava en la independència. La mare que el va arribar a parir. Vam mantenir cert contacte però, sense la tecnologia d’ara ni el mòbil dels pebrots, la comunicació patia d’espaiada. Total, quan a la primavera del 1978 els dos editors del nouvingut setmanari Comarca al Dia - La Veu del Vallès van trencar peres, en Manel Cano Herrerías, un dels dos socis, va decidir publicar la capçalera La Veu del Vallès. En Fermí Puig, que també porta el periodisme a les venes, cansat de tanta indecència i informalitat de la gent del ram, va decidir plegar, però amb en Jordi Barbeta –que ara podeu veure cada dissabte al FAQS de TV3– ens vam deixar entabanar per en Cano i, sota la direcció de la Teresa Velázquez, periodista i professora de Documentació a Bellaterra, vam posar fil a l’agulla, amb en Josep Maria Codina –sí, l’actual gerent de Roca Umbert i director de Ràdio Granollers– com a delegat a Caldes, Josep Serra a Mollet i un tal Santi Santamaria a Sant Celoni… Em va costar fer entendre als meus companys que en Santi era un crac, però me’n vaig sortir. Ens ho vam passar de nassos aquelles setmanes, però l’artilugi va durar quatre números. La paciència de l’impressor tenia un límit i en Cano l’havia esgotat. Durant aquelles quatre setmanes en Santi va deixar petjada de la seva combativitat i compromís social i al tercer número li vam dedicar la portada, sota el títol d’El bingo de la discòrdia, al conflicte que la seva instal·lació a l’Ateneu havia provocat a la vila. SANTAMARIA A RÀDIO GRANOLLERS Després del parèntesi del servei militar, la recuperació de Ràdio Granollers, l’any 1981, va propiciar el nostre retrobament. En Santi s’havia radicalitzat –ha, ha, ha, encara més!– i entre la seva feina de dibuixant tècnic a Resisa, ara Arkema, i la militància al PSAN, la Crida i allà on fes falta, trobava sempre el moment per venir de convidat a l’emissora, que no estava professionalitzada i funcionava gràcies a un exèrcit de voluntaris. Amb l’Eugeni Rius, en Lluís Torres i en Pep Vilar trèiem de polleguera el bonàs d’en Lluís Diumaró cada cop que el fèiem venir. No he entès mai que les seves divertides arengues polítiques no arribessin a provocar que en Rafael Ballús, l’alcalde de Granollers, es personés a la ràdio a posar seny… Vaig comprovar llavors que en Rafael és una persona amb un gran sentit de l’humor, sobretot quan posteriorment va entomar d’allò més bé que en la innocentada del setmanari L’Actualitat el situéssim d’ambaixador a París, en substitució d’en Joan Raventós (1983). Aquells anys tota anava ràpid, molt ràpid, i les persones podíem canviar les prioritats o fixar nous reptes. Ben bé això és el que li va passar a en Santi. Exactament l’any 1981. Al mes de desembre, dos mesos abans de casar-se i en la mateixa residència familiar, va obrir el Racó de Can Fabes. M’estalviaré de parlar de les seves qualitats com a cuiner o com a empresari perquè el fet d’aconseguir la màxima distinció de la preuada Guia Michelin en sis anys –entre el 1988 i el 1994– ja ho diu tot. Màxima distinció que quan ens va deixar mantenia i havia ampliat abans amb el Santceloni, de Madrid (2001), o amb les quatre forquilles vermelles (2005), el summum de la publicació francesa. L’esforç, el talent, la perseverança d’en Santi a la cuina i al negoci de la restauració, sustentat en equips de professionals increïbles –sempre ho he pensat– també es va beneficiar de la seva capacitat de comunicar. Aquell restaurant que va començar fent carn a la brasa i platillos, com els anomena l’estimat Ramon Parellada, on uns quants amics de Granollers hi anàvem un cop per setmana a menjar i a xerrar de política, va començar a evolucionar i transformar-se gràcies a la sana ambició del matrimoni Santamaria-Serra, que sacrificaven les vacances per anar a aprendre als millors establiments de França, I és aquí quan en Santi, amb les seves jornades anuals de “La cuina dels bolets” i més tard “Els bolets de primavera”, amb el Premi Montseny inclòs, i amb tots els llibres que va acabar escrivint, sabia treure rendiment a aquelles dots innates de comunicador. Va saber promocionar la feina extraordinària que feien a Sant Celoni i es va saber envoltar de molta gent, de tots els àmbits, que el van ajudar. De Granollers, sobretot, el matrimoni format per l’enyorat Oriol Muntanya i la Montserrat Ponsa, que l’estimaven com un fill més, i també en Fermí. Amb la seva discreció i generositat, quan ell tot just començava a despuntar en la seva autèntica vocació culinària, li va obrir al Santi un munt de portes. Coincidint amb l’inici de les seves col·laboracions setmanals a La Vanguardia, l’any següent li vaig oferir la possibilitat d’escriure al TN Online de TV3 que dirigia. Ja no vam perdre el contacte mai més i durant els quatre anys que vaig treballar a l’Agència Catalana de Notícies (ACN) cada 15 dies, camí de Girona, aprofitàvem els dimecres, dia de mercat a Sant Celoni, per esmorzar a Can Pons o a Can Mai Tanquis, de forma alterna. Esmorzar de forquilla i ganivet i, de postres, assessorament en assumptes de comunicació. Era molt tossut a l’hora de pencar, l’èxit no el va pertorbar, però quan una cosa no li agradava, tenies feina si pensaves diferent. Recordo, tot i el meu passat llibertari, haver-li tret del cap la idea de patrocinar una obra de teatre sobre en Quico Sabaté, el maqui abatut a Sant Celoni l’any 1960. Per cert, segons em va confiar la Trànsito Pilo, entre els botxins de Sabaté hi havia un militar, el pare d’aquesta nostra professora d’Història de l’art a l’Institut Roser Pujades –avui, Antoni Cumella–, admirada i odiada per molts companys, però que al Fermí i a mi ens adorava, tot i que érem uns brètols i agitadors a base de bé. Per raons òbvies, aquell cop em va fer cas. Una nit de maig del 2008, treballant a RTV d’Andorra, em va trucar a Aixirivall la seva filla Regina per explicar-me tot el sidral que s’havia organitzat amb la publicació i presentació del seu llibre La cocina al desnudo a Madrid. Em va comentar que el seu pare estava molt tocat i que molts amics li estaven donant l’esquena. En els nostres esmorzars de Sant Celoni, abans de plegar de l’ACN, en Santi m’havia reconegut que hi havia coses del món de la cuina actual que no li agradaven. Sempre li vaig dir el mateix: “Noi, tens tot el dret a discrepar, t’ho has guanyat. Però les formes de fer-ho també són importants, sobretot quan afecta companys que sovint són grans amics teus.” Veient el que va passar, aquell cop no vaig tenir tanta sort amb els meus consells. Sense ser del ram, la reacció d’un sector del món de la gastronomia em va semblar una mica bèstia i que ell, quan va plasmar sobre el paper algunes de les seves idees, no ho va saber fer amb tota la mà esquerra que requeria el tema. Saps que t’ho vaig poder dir en persona, sense perdre el somriure ni la nostra amistat, abans que aquell maleït 16 de febrer del 2011 ens fessis una putada de debò.

L’esforç i el talent de Santi a la cuina també es va beneficiar de la seva capacitat de comunicar

El plaer del periodisme