Us recomano que escriviu sense parar. Noteu aquest plaer immens i aquesta emoció infinita del soroll de la ploma sobre el paper o la cadència del teclat

Fa uns dies, fent referència a la Setmana del Llibre en Català, vaig llegir un article en el qual un escriptor de cert prestigi comentava desil·lusionat que el seu darrer llibre no havia cobert, ni de lluny, les seves expectatives de venda. Semblava ser, segons deia, que contràriament als anteriors aquest últim no havia passat d’uns quants centenars d’exemplars venuts. Arran d’aquesta, segons ell, desgraciada circumstància, carregava sense miraments sobre els mitjans de comunicació audiovisuals que, assegurava, no fan prou difusió i promoció de la literatura en català, amb la qual cosa resulta molt difícil per a un escriptor viure de la seva obra. Haig de reconèixer que aquestes declaracions, que no són les úniques que he sentit en aquest sentit, em van sorprendre. Tot i que jo sóc un escriptor molt menys mediàtic que el nostre protagonista, ja he publicat, fins a dia d’avui, set llibres de diferents estils literaris, d’alguns dels quals han sortit segones i terceres edicions i n’he venut força milers, que no està gens malament. Tot i això mai m’he plantejat viure de la meva tasca d’escriptor. “I per què?”, us podreu preguntar. Doncs perquè per mi escriure és un plaer. Millor dir: un vici, una addicció, com una droga benigna que m’emplena de força i il·lusió. Una tasca que em permet córrer amunt i avall en el temps, visitar mons desconeguts i agafar de bracet els personatges més importants de la història. Escrivint puc ser un almogàver, un miquelet a la Guerra de Successió, un soldat republicà a l’Ebre, un músic o fins i tot un malparit. Escriure em permet de transgredir totes les normes, parlar sense embuts i descobrir secrets innombrables. No podria escriure allò que no vull escriure o no m’agrada escriure, fins i tot si em garantissin un rendiment econòmic fora de mida. No faria mai de negre literari ni escriuria per encàrrec, perquè en el moment que l’escriptura és transformés purament i simplement en un mitjà econòmic, ja no em deixaria somniar. No dic que altres no ho facin, en tenen tot el dret, però jo no podria. Quan agafo la ploma per escriure soc diferent. Bo o dolent però diferent i aquest encant no es paga ni amb tot l’or del món. Potser caldria recordar que els primers símbols significatius reconeguts com a escriptura, l’home els va utilitzar l’any 3.300 a.C. Aquest descobriment fou sens dubte el més gran de la humanitat i va tenir lloc a les terres de la Mesopotàmia. La seva finalitat era la de transformar els sons de la parla en senyals materials, utilitzant signes gràfics, icònics o convencionals, per representar el missatge parlat o el pensament creat a fi de que aquest tingués permanència. Us adoneu del que això significa? Sense l’escriptura l’home no hauria sortit encara de les cavernes. Per això l’escriptura és per a mi un tresor emocional que no es pot mesurar ni valorar. El millor que he escrit i que pugui arribar a escriure no es publicarà mai. És quelcom únic que em guardo per a mi com el millor dels remeis: arregla les depressions, esvaeix la tristesa, m’ajuda a somniar... sense l’escriptura no val la pena viure. Contràriament al que es pugui pensar, l’escriptura es porta a dins i ens domina a nosaltres, però nosaltres no la podrem dominar mai: d’aquí el permanent repte d’escriure. El dia que jo no pugui escriure, encara que respiri, ja hauré marxat. Per anar acabant també voldria recordar una altra cosa que aquest escriptor disgustat comentava. Deia que, actualment, la gran proliferació d’escriptors nous fa que el públic no sàpiga d’on triar entre tanta i tanta matèria literària que té al seu abast. Insinuava que aquests escriptors aficionats perjudiquen tots aquells que, com ell, són els autèntics professionals de la literatura. Certament dins de la societat actual cada cop hi ha més escriptors i menys lectors... però, i què? Tothom té dret a escriure i expressar les seves emocions, les seves inquietuds o les seves idees per mitjà de l’escriptura. El lector, que és intel·ligent, ja posarà el filtre si cal. Un amic meu sempre em deia: “Tothom que tingui quelcom interessant per explicar que ho escrigui, abans que el vent s’emporti les paraules i la mort les idees.” Així, doncs, amics meus, us recomano que escriviu sense parar. Noteu aquest plaer immens i aquesta emoció infinita del soroll de la ploma sobre el paper o la cadència del teclat, quan la creativitat i la imaginació es transformen en una criatura viva. Somnieu mons nous on tot és possible i la ficció es transforma en realitat. I si no podeu publicar mai, no patiu: les millors creacions literàries no veuran mai la llum.

Us recomano que escriviu sense parar. Noteu aquest plaer immens i aquesta emoció infinita del soroll de la ploma sobre el paper o la cadència del teclat

El plaer d’escriure