Va una mica en el rol del mascle que ostenta un cert poder: físic, econòmic, professional, vital…

Quan va sortir el moviment del #Metoo i vaig començar a llegir els casos i casos de dones al món que alçaven la veu i explicaven la seva història petita o gran d’assetjament, de violència, de violació, de dolor, no em vaig sorprendre gens. Us ho dic de debò. Eren casos i casos, milers, milions, però no em vaig sorprendre. I me les creia, sí. A totes. I això que eren milers, milions. A totes.
I em va servir per revisitar els meus moments vitals que compartien aquesta etiqueta i vaig prendre consciència de moltes coses. Com ara, amb el nou cas de l’Institut del Teatre. En soc conscient de nou i revisito moments postuniversitaris i en alguna feina que s’assemblen massa a alguna de les coses que llegeixo. I, ei…, no us cregueu que sóc especial. Malauradament, no ho sóc gens.
D’alguna manera ser dona –i quina merda i quina pena i quina injustícia, hòstia!– implica que et passin aquestes coses, que et puguin passar i que la majoria de nosaltres, quan ens passen, no les visquem com el que són: agressions, atacs terribles contra la nostra integritat física, sexual, emocional, mental. I que si som capaces d’etiquetar-les com a tals, ens sentim més propenses al silenci que no pas a la denúncia.
Als abusadors els deu passar el mateix, suposo. No deuen penjar el cartell d’abús a allò que fan. No hi deuen penjar el cartell de violència ni d’intimidació ni de violació. Se senten legitimats a fer-ho. Va una mica en el rol del mascle que ostenta un cert poder: físic, econòmic, professional, vital…
El poder.
No sé si heu llegit un llibre meravellós que es diu El consentiment, de Vanessa Springora (Empúries, 2020), en què narra una experiència pròpia quan ella, menor, viu una relació sentimental consentida amb un home 30 anys més gran. Repeteixo: consentida; i com ella se n’adona, passats els anys, que la diferència vital, que el propi poder i experiència vitals d’ell no feien possible un consentiment real i lliure i que amb el temps ha reconegut que va ser un abús per molt que ella digués que sí. Llegiu-lo i després rellegiu l’article del diari Ara o rellegiu les vostres vides des del poder o des de la manca de.
Articles i tuits han inundat les xarxes i els diaris després de la sortida a la llum de la llarga història d’abús i humiliacions viscudes a l’Institut del Teatre i aquest article no hi sumarà res de nou. Tampoc no és la meva intenció.
Només volia dir que me les crec. A elles que han expressat, potser des de l’anonimat, potser des del dolor i la vergonya, tots aquests episodis que alguns titllaran de consentiment, però que no ho és, perquè les relacions plenes només es poden donar entre iguals. Iguals no en edat, que aquest no és el tema, sinó en poder.
I aquí és on tenim sempre el problema: que els mascles l’han ostentat ufanosament, socialment, públicament i impunement massa temps.
I que ja n’hi ha prou.