El poder reparador de les mans
Dilluns al matí. Cafè al restaurant El Trull del Casino. El proper dimarts, dia 26 d’octubre (18.30h), la sala d’actes de la Rectoria acollirà dins el programa d’activitats d’Agevo, una nova xerrada. En aquesta ocasió el conferenciant serà Francesc Escarmís i Costa (Granollers, 1940), fisioterapeuta-osteòpata i màster en Història de la Ciència (UAB-UB). El tema porta per títol “Activitat física i sedentarisme”.
En Francesc presenta, als seus 81 anys, un aspecte immillorable, resultat –diu– de la vida saludable que porta. I és que, com fa normalment cada dia, abans d’acudir a l’entrevista ha complert amb el programa habitual: s’ha llevat d’hora, s’ha posat a 2/4 de 8 davant la televisió (La 2) i ha seguit el programa d’anglès de Richard Vaughan de 25 minuts mentre feia exercicis d’escalfament. Després, ha caminat i corregut durant una hora per la serra de Llevant, ha tornat a casa, s’ha dutxat i ha esmorzat. Realitzat l’esforç físic, les tardes les dedica a l’estudi. Objectiu més immediat: “Continuar estant absolutament al dia en tot allò que té a veure amb la meva professió i preparar el doctorat.”
Actiu de mena, diu que la història de la humanitat ha deixat ben clar i ha demostrat que “l’home no s’adapta ni a l’immobilisme ni a l’excés de menjar”, causes segons ell de molts problemes de salut. Tot plegat ho remata amb una frase: “La prova del que dic és que l’home és el resultat d’un animal en constant evolució que ha corregut molt durant milions d’anys per menjar abans que se’l mengin a ell.” Recordant altres entrevistes –la primera el 1993– la conversa se centra en la seva professió de fisioterapeuta-osteòpata, especialitats en les quals el treball amb les mans resulta fonamental.
Fill d’una família humil, va estudiar a l’Escola Joan Solans i a l’Escola Pia, centre del qual no guarda bon record: “Vaig rebre més hòsties de les que vaig combregar; no m’ho passava bé i vaig insistir al meu pare perquè em tragués del centre, cosa que afortunadament va fer.” A partir d’aquesta experiència, quan va arribar l’hora, va escollir una altra escola per als seus fills. Amb la perspectiva del temps, és ben conscient que la seva decisió es concreta en una “etapa fosca de l’ensenyament ja passada i superada”.
El nou canvi de col·legi li va obrir una nova finestra, la de l’Institut de Segon Ensenyament que dirigia el doctor Salvador Llobet, “totalment diferent”. Durant un temps va compaginar els estudis amb el primer treball d’assistent a l’Institut Nacional de Previsió gràcies a la intervenció de José Antonio Cabrera. L’exemple i manera de ser del doctor Francesc Torrents, metge de capçalera de la família, i el treball que feia en Tòfol, massatgista de l’Esport Club Granollers, van fer que finalment fes els estudis d’Ajudant Tècnic Sanitari (ATS) a l’Escola Ramón y Cajal de Barcelona. L’any 1966 va formar part de la primera promoció de Catalunya de fisioterapeutes, “especialitat d’ATS que a Espanya tot just començava i que a Europa estava més avançada”.
Amb el títol a la butxaca, va ser contractat per Pere Viaplana per posar en marxa els consultoris i el Servei de Fisioteràpia de la nova seu de la Mútua Nostra Senyora del Carme a Can Puntas. Després va continuar a la plaça Pau Casals fins a la jubilació l’any 2005. Això li va permetre viatjar a França i Anglaterra “per estar al dia i canviar experiències”. Durant més de 30 anys va ser professor de l’Escola Universitària de Fisioteràpia Gimbernat de Sant Cugat. Un altre repte el va portar a treballar per introduir l’osteopatia que havia après a Anglaterra dins la fisioteràpia (fet únic al món). Amb el seu company José Luis González Nieto la van difondre per tot l’Estat espanyol. El 1988, va crear la primera formació en osteopatia d’Espanya a l’Escola Gimbernat i el curs acadèmic 2013/2014 es va convertir en un màster universitari en Osteopatia de la UAB.
Del 2005 al 2011 va ser degà del Col·legi de Fisioterapeutes de Catalunya. Pendent de tot allò que té a veure amb la seva professió, lamenta que el sector públic sanitari català no hagi assumit la responsabilitat de tenir un fisioterapeuta a cada centre d’atenció primària. “Ens evitaríem molts problemes, traumes i diners”, afirma. Perseverant en les seves conviccions (“Perseveranter omnia consequitur”), diu: “Continuarem treballant per aconseguir-ho.” Casat amb Maria Teresa Arasa, el matrimoni té dos fills (Lluís, de 53 anys, i Marc, de 50), i un net, Guim, de 10, “que val per deu”, afirma orgullós.