L’Eladj ballava, cantava i la gent l’animava. I jo, al mig de tot aquell enrenou, ja no sabia si sentir-me alleujada per haver deixat de ser la núvia o una mica avergonyida per no haver sabut entrar en el joc des del principi.

Estàvem dins la pirogue pública, navegant de Mar Lodj cap a Ndangane, quan l’Eladj em va demanar que em casés amb ell. Tothom reia, i jo no sabia quina cara posar-hi. Jo, a l’Eladj, només l’havia vist dues vegades. Una, a la plaça del poble, on jo comprava al mercat i ell parlava tot sol davant d’una paret. L’altra, aquell mateix matí, al Tangana de Ca la Couté, mentre esperàvem la pirogue, quan havia intentat convèncer-me que el convidés a un cafè o, si no, almenys a un cigarret. Feia poc que vivia a l’illa i tenia la sensació que tothom em veia com una toubab: blanca i, per tant, rica. Em molestava que la gent em demanés coses perquè sovint ho interpretava com un intent d’aprofitar-se de mi. Però encara em feia sentir més incòmoda que fos precisament l’Eladj, el boig del poble, qui em demanés alguna cosa; això atreia totes les mirades, i jo només volia passar desapercebuda, ser una més. Quan va començar a fer-me propostes de matrimoni en veu alta, navegant entre els bolongs de Fossemou, em vaig posar vermella com si hagués tastat una cullerada de salsa picant. La pirogue anava plena a vessar i tothom estava pendent de com reaccionaria. La idea de llançar-me a l’aigua i tornar nedant fins a casa em va travessar pel cap. Però allò sí que hauria estat un espectacle! No volia passar a la història com la sireneta blanca o la núvia amb l’aigua al coll, la nova veïna toubab que s’havia llançat de la pirogue fugint del seu pretendent. Unaq pirogue navegant al Senegal / Mar Barbany L’Eladj reia, gesticulava, insistia: –Épouse-moi! Ma chérie! Mon amour! Jo li esquivava la mirada i m’encongia sobre mi mateixa, com si pogués desaparèixer entre la gent i els sacs de cacauets. Una noia asseguda al meu costat em va fer un copet de colze. –Au va, accepta! L’Eladj és un bon partit! La vaig mirar amb una cara que ho deia tot. Tenia por que allò s’emboliqués encara més, que l’Eladj em toqués o que algú interpretés malament el meu comportament. –Eladj, i no et voldries casar amb mi? –va dir la mateixa noia, amb un somriure murri. –Sí! Mon amour! Chérie! –va cridar ell, girant-se cap a ella amb els ulls brillants. I tota la pirogue va esclatar a riure, a aplaudir i a picar de mans sobre la fusta. –Ens casarem! –va cridar la noia–. I tots vosaltres en sereu testimonis! L’Eladj va començar a cantar cançons d’amor en francès, exagerant l’accent, obrint els braços com un cantant d’òpera, ballant i saltant. Feia balancejar la barca i, un parell de vegades, va perdre l’equilibri i gairebé va caure a l’aigua. Però la pirogue continuava avançant sense alterar el rumb. Ni tan sols quan, amb tanta efusivitat, l’Eladj va fer caure a l’aigua una bosseta de bunyols que portava monsieur le Professeur. Ell només va deixar anar un “Bismilahi!” abans d’esclatar a riure, com tothom. Una dona gran li va cridar que es calmés, que no volia morir ofegada abans de casar-lo. Una altra, cargolant-se de riure, va dir que la seva filla petita preguntava si tindria un vestit nou per anar al casament. I tot seguit, entre rialles i bromes, algú va cridar: –Si hi ha casament, hi ha d’haver un petó! –Sí, sí! Un petó! –van repetir diversos, com si fos un ritual indispensable. L’Eladj, infladíssim, es va acostar a la noia com si protagonitzés una escena de pel·lícula. Ella, còmplice, li va fer un petó a la galta, i tota la pirogue va esclatar en un crit de celebració, com si acabessin de marcar un gol. L’Eladj ballava, cantava i la gent l’animava. I jo, al mig de tot aquell enrenou, ja no sabia si sentir-me alleujada per haver deixat de ser la núvia o una mica avergonyida per no haver sabut entrar en el joc des del principi. Quan vam arribar a Ndangane, tothom continuava animat. Vaig baixar de la pirogue ben enriolada i, abans de marxar, em vaig girar. –Eladj! Espero que em convidis al vostre casament! Ell em va llançar un petó com qui tira una pilota, amb tanta força que es va desequilibrar... i va caure de dret a l’aigua. I, és clar, tota la pirogue va tornar a esclatar de riure.

L’Eladj ballava, cantava i la gent l’animava. I jo, al mig de tot aquell enrenou, ja no sabia si sentir-me alleujada per haver deixat de ser la núvia o una mica avergonyida per no haver sabut entrar en el joc des del principi.

El pretendent de la pirogue