Després dels míssils i els trets, normalment hi ha només una pau molt fràgil i més problemes que abans a les zones en conflicte

Vaig publicar aquest article sobre l’Afganistan a EL 9 NOU el 2008. Parla de Greg Mortenson, un alpinista fundador d’escoles. El que ell es proposava encara té actualitat i explica molt bé perquè anys després ha passat el que ha passat. De totes les coses que he llegit sobre l’11-S novaiorquès potser la que m’ha impressionat més és la que vaig trobar al llibre Tres tasses de te, traduït al català per Ara Llibres. Aquesta biografia narra l’experiència d’un escalador nord-americà, Greg Mortenson, que fa prop de 20 anys va estar a punt de perdre la vida escalant el segon vuitmil de món, el K-2. Aquest cim es troba al Pakistan i s’ha endut moltes vides perquè costa molt d’escalar. La meitat dels escaladors que n’han fet el cim han mort durant la baixada. La vida de Mortenson es va salvar quan va arribar en un poble petitet de la glacera habitat pels baltis, de religió musulmana i origen tibetà. Quan es va recuperar gràcies a l’hospitalitat d’aquella gent li van ensenyar l’escola, que no existia com a edifici. Els 80 nens del poble rebien classe tots junts en una era gèlida i fangosa dos cops per setmana i els altres dies repassaven sols i sense mestre amb una abnegació exemplar. Mortenson es va comprometre a construir-los una escola i va iniciar una aventura que el va dur als llocs més perillosos del Pakistan i a edificar-ne 40 més, d’escoles. Quan els nord-americans van envair l’Afganistan, Mortenson va aprofitar-ho per entrar-hi i construir-hi més escoles. El que explica no té pèrdua. Testimonieja sense embuts que, de bombardejos quirúrgics, res de res, que el país va quedar destruït amb una gran mortaldat de civils i que la repressió talibana també havia estat ferotge. I n’explica dues coses. La primera és l’experiència d’una mestra de nenes que feia classes jugant-se la vida perquè les nenes no tenien dret a estudiar i ella tampoc a treballar. La mestra respon a una periodista que li estranya que a Occident la gent s’exclami tant pel burca perquè el pitjor era el que els feien per dins, negant-los el dret a sortir de casa sense un home, el dret a estudiar i el dret a treballar, que són coses més importants que dur o no el vel a la cara, perquè aquests altres vels invisibles impedeixen completament el desenvolupament com a persona d’una dona. El segon testimoni més esfereïdor ve quan la dona d’un cirurgià mort en un dels avions estavellats a les Torres Bessones li dona els llibres de medicina del seu marit amb el desig que els dipositi a la facultat de Medicina de Kabul, cosa que Mortenson fa. Quan hi arriba es troba la facultat en ruïnes i ofereix els llibres al professor i als estudiants. Mortenson espera una reacció quan els diu de qui eren els llibres, però als estudiants, avesats a perdre familiars ara sí ara també per una guerra interminable, això no els impressiona. Hi ha una cosa que sí que els impressiona, i molt, els dibuixos i les imatges dels llibres. Aleshores el professor li comenta que són estudiants de cinquè i que mai no havien vist cap dibuix del cos humà perquè els talibans havien prohibit les imatges fins i tot quan tenen una missió tan important com la de formar metges. Un estudiant de cinquè li diu que està a punt de treure’s el títol i que mai no ha vist un cor humà dibuixat... I els estudiants li agraeixen el llibre com el poc pa que mengen perquè els permetrà aprendre moltes coses... L’EDUCACIÓ DELS TALIBANS Mortenson explica que amb cada míssil sofisticat que els nord-americans van tirar a l’Afganistan ell hauria pogut edificar unes quantes escoles i n’hi van tirat milers. Tot seguit palesa que no hi ha inversió en educació per part nord-americana. És un bon càlcul aquests dies. Algunes de les mesquites wahhabites que s’edifiquen al Pakistan amb petrodòlars de l’Aràbia Saudita –aliat dels EUA– sí que inverteixen en educació, l’educació d’una guerra santa que treu cada any 80.000 estudiants fonamentalistes al carrer. Els talibans han promocionat la mena d’educació que els permet formar més talibans mentre els governs occidentals s’han dedicat a promocionar-hi soldats. D’aquesta manera obtenen suïcides d’una manera més barata que pagant exèrcits sofisticats. Si la inseguretat en aquell país la crea, entre altres coses, l’educació integrista, la bona educació que dona recursos intel·lectuals per guanyar-se la vida i millorar era potser l’única eina per crear seguretat en el llarg termini. Aquesta solució era més barata i creava més prosperitat que una pluja de míssils, perquè els míssils es fan amb preus de primer món i les escoles amb preus de tercer món. Després dels míssils i els trets normalment hi ha només una pau molt fràgil, una indústria armamentística més grossa a Occident i més problemes que abans a les zones en conflicte.

Després dels míssils i els trets, normalment hi ha només una pau molt fràgil i més problemes que abans a les zones en conflicte

El preu d’una escola