Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

El preu

Quan veiem gent d’altres indrets llunyans, no ens podem imaginar tot el que ha passat per arribar aquí

La Caroline, una alumna vinguda de Nigèria, cada dia s’acostava més a mi, necessitava algú amb qui parlar. En acabar la classe, sempre m’entretenia per qualsevol cosa, fins que va decidir començar a explicar-me el seu periple des que va marxar de la seva cabana d’un poblat de Nigèria fins que va arribar a Barcelona.

Era molt jove, vídua i, com és normal en la seva cultura, ella no tenia cap mena de poder. Amb el temps, va sentir a parlar d’Europa, algú li va ensenyar un mapa i li va semblar que aquell trosset de dibuix entre països era molt poca cosa. No tenia idea de la distancia real, però, pensant que seria fàcil, va decidir deixar els fills amb la seva mare i marxar per obrir-se un camí millor per a tots plegats.

De tant en tant, veiem algun documental que ens parla de com són les tribus d’algun lloc, o en ensenyen les noies molt joves sempre amb una criatura a l’esquena, una altra agafada de la seva faldilla i una altra a la panxa. I una galleda o un pot o un paquet a dalt del cap. El que no ens ensenyen és que la dona no és res sense el mascle, que si aquest mor ella no té cap dret i queda totalment abandonada, sense cap mena de recursos, ni que fossin tres cabres.

El cas és que després d’informar-se no sé com sobre què hauria de fer per marxar, la Caroline va començar la seva aventura. Primer, va esperar molts dies a la vora d’un camí perquè arribés un cotxe que la va portar fins al poble més proper, que era a una distància llarga. Allà va estar-hi uns quants dies més dormint al carrer i menjant el que li donaven, fins que va arribar un autobús totalment de fusta i en el qual va fer molts i molts quilòmetres. No tenia aigua per beure i encara menys per rentar-se. Va arribar a una ciutat des d’on algú conduïa la gent fins a la porta del desert i uns altres homes portaven la gent caminant desert enllà. El va travessar en no sé quants dies fins a un bosc al sud del Marroc, on sembla ser que no són gaire benvinguts i passen coses molt desagradables.

Com va poder, va arribar a Casablanca, on es va posar a demanar a la porta d’una mesquita. Es veu que els fidels no la tractaven gaire bé, fins que va passar una dona molt ben vestida que va entaular conversa amb ella. A la senyora no li va importar que la Caroline fos cristiana i li va oferir feina per netejar-li la casa a canvi de menjar i sostre. De moment, no cobrava res, però tenia l’esperança que arribaria el dia que algun diner li cauria i podria estalviar per al seu projecte. Al cap de tres mesos, la senyora li diu que l’ha d’acomiadar perquè ella se’n va a la Meca, però que, si vol anar cap a Espanya, té un amic que la pot portar fins a Ceuta. I així ho van fer. No us ha vingut al cap la pregunta: “Com va poder pagar tots els transports?” La resposta és que va ser violada per tots els homes que s’havien de cobrar els serveis, i molt reiteradament.

A Ceuta també van fer amb ella el que van voler i fins que els va semblar els mafiosos que ja s’havien cobrat el viatge en pastera. Passant ràpid la història, per fi, va trepitjar Espanya. La van enviar a Madrid i d’allà, cap a Barcelona.

Com acostuma a passar amb tothom quan se’ls obre una escletxa de llum per petita que sigui, un dia va desaparèixer de la meva classe.

AL METRO DE BARCELONA
Fa poc, anava al metro de Barcelona i a l’andana, hi havia una dona negra d’esquena a mi, amb els cabells arrissats i ben cuidats. Me la mirava i de cop i volta ella em va mirar a mi i… era la Caroline! “Caroline!” “Lleí!” Ens vam abraçar i no fèiem res més que dir: “Caroline!” “Lleí!” Totes dues vessant llàgrimes d’alegria! Hi havia poca gent al voltant i vam poder fer com fèiem a classe, ballar de contentes –discretament–. Vam pujar al tren i només vam estar juntes el trajecte de tres estacions. Ens abraçàvem, ploràvem, però molt poca cosa ens podíem explicar, el tren va molt ràpid. Se la veia bé però no teníem ni un maleït mòbil ni un maleït paper on apuntar per trobar-nos. Ens vam haver d’acomiadar de pressa. Ella va haver de baixar i jo continuava. Per un instant més, ens vam mirar mentre el tren arrencava. S’ha de ser molt valenta, i tenir molta fe en una mateixa i en el futur –perquè en cap déu és absurd– per aventurar-se cap al que és desconegut del tot.

No és gens fàcil arribar a Europa i és molt difícil assumir que mai més no veuràs els teus fills. Sap que el viatge per venir surt molt car i sobretot que a la seva filla li representaria passar per les mateixes penalitats que ella. Quan veiem gent d’altres indrets llunyans, no ens podem imaginar tot el que han passat per arribar aquí i no ens podem imaginar com viuen aquí fins que troben un bon camí, encara que sigui dur, petit i estret.

Cal fer-se una idea del periple, les esperances i les il·lusions, els perills i les frustracions que hi ha darrere de cada pell i de cada tret diferent als nostres que ens creuem pel carrer.

COMENTARIS

LA PREGUNTA

L’episodi de Puigdemont a Cerdenya dificulta l”operació diàleg’?

En aquesta enquesta han votat 160 persones.
 

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}{{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.