La fam se suporta una mica bé, la set costa molt més, el fred t’anul·la

Era hivern, feia una setmana que estàvem esperant el bon temps en un refugi lliure del Pirineu per pujar al pic de Posets (3.375 metres). El refugi vol dir un espai molt reduït amb una llar de foc molt petita. Plovia i nevava tots els dies, i ens quedava molt poc menjar. Nosaltres érem una cordada de dos i un dia va aparèixer un noi que anava sol. El xicot pretenia pujar al mateix cim que nosaltres, alt i amb un cert grau de dificultat. No s’ha de fer mai, això de pujar a un cim amb algú que l’acabes de conèixer, però era com molt estrany dir-li: “Nosaltres anem sols” i veure’l que anava pujant 100 metres més avall. Vam pujar allò que se’n diu a dures penes, el noi no tenia cap experiència d’alta muntanya. Hi ha una cresta fàcil, però aèria –aquí ja la vam fer grossa– i per baixar hi havia plaques de gel, per la qual cosa vam decidir fer un parell de ràpels –en sa vida havia rapelat– i, a més a més, les hores anaven passant i van sorgir problemes per saltar la rimaia. En tot això, va caure la nit. De les acaballes de la darrera glacera que es veia el refugi al fons de la vall i vam detectar un parell de llums de frontal que bellugaven. En la nostra absència havia arribat algú. Quan per fi vam arribar al refugi, després de 14 hores sense menjar gaire, d’hores sense beure aigua i d’hores de caminar lentament, obrim la porta i ens trobem dos nois amb un somriure d’orella a orella que ens havien fet un arròs bullit, havien trossejat un tros de formatge que portaven ells i el foc era una glòria! No sé com explicar el que se sent en una situació com aquesta, quan arribes sense piles, quan ja no tens esma per a res i trobes que uns desconeguts s’han preocupat de tu, que feia una estona no eres res més que una llum en mig de la neu. Quan em vaig ficar al sac, no podia dormir. Em venia a la ment la imatge d’un nen en un camp de refugiats, un nen d’uns 10 anys al mig de tendes enganxades, un nen que explicava a algú amb una càmera –i ben segur que amb un bon equip de roba– que s’estava morint de fred. Al nen, prim, arraulit en un jersei de llana que regalimava aigua, com lluitant perquè no se li escapessin les poques calories del cos, li costava treure les paraules de la boca. Aquell nen era la representació de tota la gent que travessa el mar contínuament, amb por, moltes sovint sense roba mínimament adequada per a l’aventura, molts sense saber nedar, amb la incertesa d’allò que els espera, sense saber si arribaran a destí ni com els rebran. Només saben d’on venen, però no tenen ni idea de cap a on van. Són totalment vulnerables. Per raons humanitàries, només faltaria! Se’ls rep oferint-los caliu en forma de roba i quelcom calent per prendre, després se’ls porta a un lloc o un altre o un altre, despistadíssims per no saber on paren. Amb sort, la família queda unida, si no és com la imatge summament colpidora que ens van oferir la tele d’un home bastant gran que el van separar de la seva família només perquè al soldadet de torn li va picar que ja no passava ningú més. L’home plorava sense consol, deia que no veuria mai més als seus i una càmera sense manies gravava aquell dolor sense límits. No podia dormir pensant en aquell nen que era la imatge del dolor i la fragilitat de l’ésser humà, la víctima de la crueltat i el fanatisme. La fam se suporta una mica bé, la set costa molt més, el fred t’anul·la.

La fam se suporta una mica bé, la set costa molt més, el fred t’anul·la

El proïsme