Trobar refugi, sentir-nos salvats, l’amor, la cultura, la gent, sempre la gent. Sort n’hi ha

Em salva el llibre que llegeixo, el que és profund i el que és per passar l’estona / il·lustració: Elaine Lustig Cohen (1927-2016) / MoMA No es pot generalitzar, ja ho sé. Cadascun de nosaltres se sent salvat amb coses diferents. Se sent segur en espais, en contextos, amb persones diverses. Cadascun de nosaltres sap on hi ha el perill i on la calma. Jo m’he adonat que em salven l’amor i la cultura. No sé si ha sonat més hippie o més pedant, i en cap cas no era la meva intenció. És simplement el relat d’una realitat que m’acompanya. M’atabalen moltes coses i no dormo gaire bé últimament i penso sovint que arribin els zombis d’una vegada i es petin aquest món estúpid d’Andrews Tates, Trumps, ChatGPT i enveges a tort i a dret. I quan penso en aquestes coses també penso que val la pena aquest món que serviria als zombis, perquè hi ha coses que sí, que ens salven, que salven, i que aquestes coses valen or, donen sentit, permeten l’aire que ens dona aire i suposen illes de bellesa i esperança en una nit que se’m fa llarga. Deia, sonant hippie, que em salva l’amor. Ho reitero. Quanta salvació hi ha en una taula plena d’amics, en una abraçada d’un fill, en la complicitat de la parella, en el viatge amb amigues, en el somriure agraït de la mare, en veure una sèrie plegats amb els quatre adolescents que corren per casa? Tota la salvació possible. És en ells i elles, en el detall de l’amiga que et ve a veure i et presenta el noi del qual s’ha enamorat, en el record d’un viatge que t’han dut uns bons amics, en aquella copa de més que us fa pixar de riure amb el company sols i cansats tots dos a casa, en el sopar amb karaoke que prepareu amb les amigues, en aquella pel·lícula de detectius que tu i els teus fills compartiu, que hi ha la salvació total, el botó d’oblidar el món malvat que ens envolta sovint. Deia també –sonant pedant aquest cop–, que em salva la cultura. I ho reitero, de nou. I que soni pedant, si ho ha de fer. Em salva el llibre que llegeixo, el que és profund i el que és per passar l’estona que em fa riure de tan dolent que és. Em salva la programació del Festival de Cinema de Sitges que deleixo per gaudir un any més –i en van més de 20!–. Em salva fer teatre, compartir escenari amb la gent bogíssima que canta i balla i recita Shakespeare sense por. Em salven les frases de Shakespeare, certament, i les de Lorca. Em salva escriure sabent que mai dels mais escriuré ni la meitat de bé que ells. Em salva una llista de Spotify que m’envia un amic i l’espectacle que he anat a veure un dimecres a la nit amb un altre. Em salva l’exposició meravellosa que l’Àngela Icart ha fet a l’Espai d’Art de Llinars –quines meravelloses peces, quanta llum!–. Em salva recordar Mucha i Kandinsky, que he descobert aquest estiu. I em salven els clubs de lectura i el taller de teatre que fem amb la Fundació Lar. Em salva l’art i la cultura perquè en ells hi ha una pau, una bondat, una bellesa de què el món actual ens priva, últimament. Trobar refugi, sentir-nos salvats, l’amor, la cultura, la gent, sempre la gent. Sort n’hi ha.

Trobar refugi, sentir-nos salvats, l’amor, la cultura, la gent, sempre la gent. Sort n’hi ha

El que ens salva