L’obra de teatre ‘Alguns dies d’ahir’, de Jordi Casanovas, retrata els moments àlgids del procés

La sortida dels nou presos independentistes dels centres penitenciaris s’ha barrejat amb la revetlla més feliç de l’any i s’ha de tenir l’ànima corcada per no alegrar-se’n. Si és una victòria del pressing independentista o bé un estratagema del PSOE per silenciar la dissidència catalana, o totes dues coses, això no canvia una realitat: queden per a la història els prop de quatre anys de presó –fins a 1.345 dies tancats, els Jordis– i els 3.000 encausats que caldrà desencausar. Gairebé a mode de recapitulació, vaig aprofitar l’anunci dels indults per anar a veure a La Villarroel Alguns dies d’ahir, de Jordi Casanovas. L’obra justament retrata els moments àlgids del procés –des de l’atemptat de la Rambla fins al Tsunami a l’aeroport– en el si d’una família catalanista però amb membres de tot l’arc: des de la filla que no vol trencadissa fins al fill CDR, passant pel pare motivat de l’ANC i una mare equidistant. L’exercici de reviure la història recent i de revisar-nos a través del teatre és, com el procés en si, emocionant i dolorós. És increïble que avui ja puguin sonar a comèdia les frases que es repetia tanta gent el 2017: “Està tot preparat, Rosa!”, li diu el pare a la dona quan ella li demana què vindrà després de l’1-O. I riem. Però també ens cou. Aquell “hem de creure en la força de la gent” sembla paròdic, per no parlar de la confiança en els aliats internacionals. “Tanta gent no pot estar equivocada”. És feridor pensar que vam pecar d’ingenus però també continua tenint una certa dosi de bellesa i, sí, d’esperança, pensar que per part nostra va ser un intent real –tot i que fallit– i no una escenificació. Com diu la mare de l’obra, professora d’història, les coses es ressignifiquen amb els anys i avui és molt fàcil rellegir el passat i imaginar que tot plegat podia haver anat d’una altra manera. El resultat final, però, hauria estat gaire diferent?, es planteja la dona, el personatge que es fa les preguntes pertinents i que avui ens sona més realista i lúcid. Aprenguem que cal plantejar dubtes més que brandar certeses. “Tantes històries, tantes preguntes”, acaba dient l’obra, recordant un poema de Bertold Brecht. Els presos surten i torna la política al tauler de joc. I ens qüestionem si tot plegat ha sigut en va. Al teatre no ho sembla. Els dies que hem viscut han convocat un nou nosaltres que és el que ens reuneix aquí amb el cor encongit i el que continua pendent de què passarà a partir d’ara a fora; al passat no cal posar-hi paraules perquè l’hem viscut junts. És clar que amb això no n’hi haurà prou, però serà útil. Nosaltres ja som uns altres.

L’obra de teatre ‘Alguns dies d’ahir’, de Jordi Casanovas, retrata els moments àlgids del procés

El que hem viscut