A Mollet acaba de tancar un dels dos quioscos que en quedaven

La meitat dels quioscos de Barcelona han tancat als darrers anys. A Mollet n’acaba de tancar un dels dos que en quedaven. No veig que això provoqui gaires escarafalls, ni tan sols comentaris. Sembla que hom doni per assumit que és un signe dels temps. Particularment em resulta trista la desaparició d’aquests espais amables i tradicionals que alegren el paisatge urbà. I útils en tant que dispensadors de serveis i també de cultura. Dècades enrere eren un punt essencial a la ciutat de la canalla. Per què tanquen? Hi ha qui diu que la gent no llegeix, que li costa pagar pel diari, que si els digitals, que si les xarxes... Apunto algunes reflexions paral·leles. El lector cada cop és menys partidari de la correcció política que troba als diaris, acostumat al senseembutisme d’internet. Si hom paga, encara hi té més dret. Un exemple és ometre per norma la nacionalitat o ètnia dels delinqüents. Irrellevant? Caldria analitzar-ho. L’antepenúltim quiosquer molletà que va plegar em deia que només per retirar el cartró de les caixes de les quatre llaminadures l’administració li cobrava una quantitat d’euros que em sembla forasenyada. Equivalia al benefici de la venda de muntanyes de pipes. Seria forasenyat demanar a les administracions un tracte benevolent als quioscos? Però... només als quioscos? EL DECLIVI DEL COMERÇ FÍSIC Vaig llegint que s’apropa un declivi colossal del comerç físic –botigues, grans superfícies, etc.– per mor d’internet. Quant temps aguantarà les pèrdues El Corte Inglés? Goso fer prospectiva i auguro que a no trigar, el comerç físic, a ciutats i pobles, requerirà també un tracte impositiu especial –ara caic en què els diaris ja en reben, d’ajuts. Els elements positius del comerç –i la premsa– de proximitat són massa extensos per detallar-los. Les grans superfícies van arrasar els colmados i bona part del petit comerç. Ara internet els fa patir a ells. Aquest és un tema d’incidència diària a la premsa dels EUA. Cal abordar-ho aviat i preparar-nos pel que ja està arribant i per estudiar com ha de ser o volem que sigui la ciutat futura. Bé, però hom es preguntarà, i jo mateix: “A què treu nas que parli i defensi aquests gremis i fins i tot que gosi dir el que cal fer?” Larra contestarà i les seves paraules apliqueu-les als qui em pugueu anar llegint. Paraules potser extensibles a molts dels que en més o menys grau tenim la “diabòlica mania d’escriure”: “Yo vengo a ser lo que se llama en el mundo un buen hombre, un infeliz, un pobrecillo, como ya se echará de ver en mis escritos; no tengo más defecto, o llámese sobra, que hablar mucho, las más de las veces sin que nadie me pregunte mi opinión; vaya porque otros tienen el don de no hablar nada, aunque se les pregunte.”

A Mollet acaba de tancar un dels dos quioscos que en quedaven

El quiosc com a paradigma