Granollers li deu molt, però no només Granollers sinó tota l'arqueologia catalana

Fa 20 anys que Josep Estrada i Garriga ens va deixar i som aquí tots plegats per recordar-lo i ser conscients de l’enorme llegat que ens va deixar. Va ser un gran home fet a si mateix amb uns estudis de pèrit mercantil però amb una passió, ben orientada, per a l’arqueologia, que va conrear al llarg de la seva vida sense defallir mai, malgrat les difícils circumstàncies que li van tocar viure.

Arran de la Guerra Civil i com que exercia un càrrec, es va haver d’exiliar. Tornà el 1942 i en uns anys incòmodes, els anys 60 i 70 del segle passat, va anar confegint unes valuosíssimes fitxes i inventaris, recorrent de manera incansable el territori que estimava profundament i en un moment en què no estava tan construït ni industrialitzat com ara. Per això el material que ens va deixar és impagable i d’una vàlua immensa perquè, minuciós com era, ho anotava tot i no només d’una manera descriptiva sinó amb un fi sentit de síntesi històrica.

L’excursionisme, sobretot en els anys que comentem, ha anat de la mà de l’arqueologia i d’aquesta manera Josep Estrada va formar par de l’Agrupació Excursionista de Granollers. Juntament amb Salvador Llobet van fer tots dos grans coses.

Granollers li deu molt, però no només Granollers sinó tota l’arqueologia catalana. Una descoberta seva van ser les pintures rupestres esquemàtiques de la Pedra de les Orenetes, que sempre va lluitar per protegir i difondre. Els grans de l’arqueologia del moment –Martín Almagro o Joan Maluquer de Motes– van quedar impactats, i d’aquesta manera li va arribar el reconeixement dels especialistes consagrats en uns anys en què no hi havia ni tants professionals ni tantes institucions públiques que vetllesin per l’arqueologia catalana; a nivell general hi havia només una universitat, la de Barcelona, i com a museu d’abast nacional, el d’Arqueologia de Barcelona.

Josep Estrada i altres benemèrits arqueòlegs locals, de formació autodidacta també, varen tenir cura que els territoris respectius estiguessin ben atesos pel que fa al patrimoni històric com a comissaris d’excavacions arqueològiques. Sense moure’ns de la província de Barcelona, voldria recordar Marià Ribas, a Mataró, bon amic seu; Llogari Sala Sala, a Caldes de Montbui; Pere Giró Romeu, de Vilafranca del Penedés; Ignasi Cantarell, del nostre estimat Vallès Oriental. Les assemblees d’estudiosos comarcals que van promoure constitueixen una valuosa sèrie de volums que encara hem de consultar com a bibliografia de referència; el 1950 se’n celebrà una a Granollers.

S’acostuma a dir que ningú no és profeta a casa seva, però Josep Estrada va trencar aquest tòpic perquè va ser reconegut dintre i fora. Esmentem que va ser elegit Fill Predilecte de Granollers i, per exemple, l’aleshores Ministerio de Educación l’anomenà comissari d’excavacions.
La seva vàlua científica i professional anava de la mà de la seva talla personal, d’una humanitat sense límits i un caràcter obert a tothom que feia que de manera natural es fes estimar.

En aquest sentit, vull recordar un viatge que va organitzar el 1986 Jordi Pardo a la Campània. Era un viatge molt auster: hi anàvem amb autocar i, a més dels molts quilòmetres de la carretera, alguna nit era on hi dormíem. Josep Estrada ja tenia una certa edat, però ell, com el que més, estava entusiasmat per tot el que vèiem i compartint-ho amb tothom amb una energia i afabilitat desbordants.

L’any següent, el 1987, en honor seu es van celebrar a Granollers unes jornades sobre el pas de les estructures indígenes a l’organització provincial romana, que un temps després es van editar en un volum de 590 planes com a homenatge a Josep Estrada i Garriga. Hi participaren especialistes de tot Europa del més alt nivell, que volgueren testimoniar-li la seva admiració, començant pel mateix Géza Alföldy, de la Universitat de Heidelberg.

El 1993 Josep Estrada publicà un volum que marcà una època: Granollers a l’antiguitat, que acaba amb les notícies arqueològiques de la ciutat de Granollers, any per any que, amb la meticulositat que el caracteritzava, són una font a la que cal acudir. Sempre li va fer il·lusió que la mansió de Semproniana, l’estació de la Via Augusta, fos a Granollers, qüestió que encara és imprecisa. De tota manera, el que sí que va fer el senyor Estrada va ser demostrar la romanitat de Granollers amb establiments de gran importància, com són Can Jaume o Can Trullàs.

Hi va haver dues línies de recerca a Catalunya que el varen preocupar de manera constant. La primera era la vialitat romana. El 1969, encarregat per la Comissió d’Urbanisme de Barcelona, va escriure el volum Vías y poblamiento romanos en el área metropolitana de Barcelona, que va constituir un punt importantíssim per anar desenvolupant, d’una manera científica i ben documentada el que fou i suposà la xarxa viària a Catalunya. Ell mateix va publicar una bona sèrie d’articles sobre aquest tema en indrets diversos, testimonis del seu interès pel que suposaven les carreteres al llarg dels temps.

La segona línia era l’interès per les vil·les romanes. Va ser capdavanter a insistir que els seus orígens s’arrelaven en temps republicans, en una etapa de recerca on semblava que els inicis eren d’època imperial i que tot arrencava amb August. Ara sabem molt bé que els segles II-I aC van ser d’intensa estructuració del nostre territori, però Josep Estrada ho va saber veure de manera clarivident i primerenca.

Ara no tenim Josep Estrada físicament amb nosaltres però ens enriqueix contínuament amb el seu llegat humà i científic, compartit amb la que va ser la seva companya i esposa des del 1944, Feli, arqueòloga com ell, així com també la seva filla, Marta, en una altra disciplina científica.

L’obra científica de Josep Estrada és un llegat immens com ho és també el record que ha deixat en nosaltres com a gran persona. Als nostres cors i ments és i serà sempre ben viu.