Pep Bou, artista

Dimecres, cafè al bar-granja El Melindro de Cardedeu. Pep Bou Graví (Granollers, 1951) arriba puntual a la cita. De caràcter afable i somrient, en aquesta ocasió ho fa amb aspecte seriós. “Porto tota la tarda enganxat a la tele escoltant els nostres presos. No hi ha dret en el que ens estan fent. Estic emprenyat i trist”, afirma mentre seu i recordem aspectes relacionats amb un judici que ha de servir, segons ell, “per treure la careta d’aquest Estat franquista que tenim”. Compromès amb tot allò que té a veure amb el procés, s’enrabia quan parla de Jordi Cuixart, Jordi Sánchez, Jordi Turull i Raül Romeva, “amics i persones que conec bé i els quals vaig visitar a la presó de Lledoners”. No és el primer cop que sento parlar en Pep Bou sobre qüestions socials que el preocupen. Tot repassant converses amb ell (1993, 2003...) comprovo que sempre manté la mateixa postura en aquests temes. Acostumat a fer bombolles efímeres, els seus plantejaments personals són sòlids i ferms. I comprovo també que torna a insistir en aspectes familiars dels quals està especialment orgullós. Em parla dels seus pares, Jaume i Maria, de procedència humil, i de com durant la seva infantesa va viure a cavall entre Granollers i la masia de Can Puig de la Vall, a Santa Eulàlia de Ronçana, on el seu pare havia estat mosso. Els seus pares van fer “tot el possible i més” perquè Bou estudiés una carrera i va ser així com després de passar pel col·legi Pereanton es va convertir en aparellador tècnic. D’aquella època recorda les experiències viscudes amb l’arquitecte Vicenç Oliveras i el ceramista Antoni Cumella i la seva muller Agnès Vendrell: “Tenia dubtes per fer d’aparellador i l’Antoni i l’Agnès em van animar a fer altres coses.” Després de comprovar que això de dissenyar cases no li provava gaire i després de fer de professor a l’EMT va plantejar-se de debò un projecte que feia temps que li girava pel cap. Durant aquest parèntesi, en Pep Bou destaca també com van influir-li professors com Esteve Sala i Salvador Estany. Amb diverses experiències amb els del Teatre de l’Associació Cultural (TAC) i la companyia Pa de Ral, el 1982 es va presentar del bracet de Joan Brossa a la Fira de Tàrrega amb les seves bombolles de sabó. Convertides en element clau del seu espectacle, Pep Bou les ha convertides en un art referencial. Evidentment no tot ha estat bufar i fer ampolles. El seu treball és, segons explica, el resultat de moltes hores d’experimentació, una faceta que va començar a la cuina de casa seva tot posant a prova marques de sabó de rentar (Coral, Mistol, Fairy...) que la majoria dels mortals fem servir només per deixar nets els estris que embrutem. Des d’aleshores els seus espectacles –una quinzena des que va començar amb Bufaplanetes– s’han convertit en un camp de màgia que deixa bocabadats petits i grans arreu del món. Convertit en mestre bomboller, els propers 18 i 19 de juny impartirà el taller “La pell de l’aigua” a l’Espais d’Arts de Roca Umbert Fàbrica de les Arts. Animat pel fotògraf Joan Fontcuberta, uns quants alumnes podran tocar com i de quina manera aconsegueix convertir les seves bombolles en un art que a països com a França no és considerat precisament un art menor. Més aviat el contrari. Allò que no aconseguiran els alumnes és que el mestre els descobreixi la fórmula secreta. Els dirà –com ha dit a aquest periodista– que són claus per a la seva creació uns quants considerants com el fet de presentar els espectacles en una sala sense corrents d’aire –condició que no compleix el Teatre Auditori de Granollers– i de disposar d’una humitat alta. La resta de detalls (color de les bombolles, harmonia, ritme, representació escènica de l’espectacle, etc.) formen part d’un ADN-Bou que combina claus com la importància que té en tot plegat l’aigua que utilitza, uns 60 litres per espectacle. Convençut que no la trobarà millor en cap lloc del món, ell fa servir la del pou de casa seva, a Can Pep del Serrat. El seu amic Jordi Ribó encara riu en recordar les peripècies que per aquest motiu van passar a Cuba fa uns anys. Respectat i guardonat amb grans distincions i més enllà de crear escola i comptar amb una companyia pròpia que presenta els seus espectacles arreu, Pep Bou continua investigant conscient de “la fragilitat d’aquest art i de les dificultats que hi ha per treballar-hi”. “Tot massa fràgil”, conclou finalment.

Pep Bou, artista

El rei de les bombolles