El relat
S’ha d’anar molt en compte amb els relats. Sobretot amb els relats que s’expliquen de manera preparada, poc improvisada, fruit d’un llista de temes endreçats, repetits i ordenats. Aquests relats acaben calant i acaben esdevenint una mena de veritat, de realitat col·lectiva, però això no vol dir que ho siguin, la veritat, ni que, una mica, s’hi acostin.
Per molt que es repeteixi, una mentida continua sent una mentida, però la gent se n’oblida, ho acaba passant per alt, l’acaba integrant. I amb aquesta integració, amb aquest anar-ho repetint, amb aquest anar-ho escampant, aquest relat fals i mentider va esdevenint cert, perenne, compartit i quina por aleshores, quina mala sort per a tots plegats.
Perquè no ens podem oblidar que la veritat, potser, és allò al que hauríem d’aspirar com a societat. És aquell ideal que ens hauria d’acompanyar per poder albirar la justícia, la llum, el bé. No un bé catòlic, sinó un bé ètic, un bé humà. I la mentida s’allunya d’això. A passes amples i grans, o de puntetes, però se n’allunya.
Que s’instauri un relat que és fruit d’una interpretació de la realitat, que és fruit d’un dolor, que és nascut d’un odi, implica que l’obscuritat fa una passa més, que la veritat –que acostuma a ser silenciosa i discreta– s’amaga una mica, fugint de tant de soroll.
Un que acostuma a callar perquè està segur que els altres fan el que poden, que no hi ha maldat, que les circumstàncies els fan, que no val la pena començar cap guerra, s’acaba quedant sense relat. És així. Ens podem pensar que això de parar la galta és una opció molt noble i molt humana i molt lluminosa, i no us diré que no, però també, amics i amigues, és una opció de segona fila, una opció de deixar que el relat dels altres, d’aquests que no callen, els passi per sobre i els converteixi en secundaris de la seva pròpia historia.
No tinc clar que sense comprar el relat n’hi hagi prou. Si hi ha una altra versió del relat, si el llop té alguna cosa a dir-hi, si la veritat no és com diu la Caputxeta que va ser, més val que ho digui el llop i que doni la seva versió i que la cridi i que digui no, amic meu, no. Ni que tinguis els micros, els focus, el paper d’heroi i el de víctima, a mi no m’enganyaràs. Ni que tinguis el poder, les lleis, els jutges i la premsa. Perquè jo hi era. Jo hi vaig ser i el que va passar i tot el que ha passat des d’aleshores no és això que expliques.
I encara que no serveixi de res, perquè un relat ben explicat és molt difícil de treure de dins de les ments dels oients, almenys el llop, Catalunya, els independentistes, la Marina Martori, hauran pogut expressar tot el que sentien.
I ho dic pel relat dels indults, sí. I per tantes altres coses de la vida.