Van ser hores de patiment i confusió fins que va saber que el seu pare era a l’hospital per les cures d’urgència i la seva mare ja li feia companyia

Fa 80 anys, Granollers va patir un dels pitjors atacs aeris de l’aviació feixista en plena Guerra Civil, que va fulminar la vida d’almenys 224 víctimes innocents. I aquests dies en què s’ha commemorat aquella barbàrie, he recordat la meva estimada mare perquè ella, que va sobreviure a aquell atac, per sempre més va guardar en la seva memòria aquells instants malèvols que, sens dubte, la van deixar marcada de per vida. Així, doncs, he pensat que en homenatge a ella i a totes aquelles persones que en van ser víctimes tinc ganes de compartir un relat que en diferents moments li havia sentit explicar a tots aquells que li preguntaven per la seva joventut i per la tragèdia d’aquella guerra que mai hauria d’haver succeït. Aquell dimarts de la primavera de l’any 1938, a primera hora del matí, la Manolita –és així com es deia la mare– era una jove encantadora i riallera de poc més de 15 anys que feia pràctiques en una perruqueria col·lectivitzada situada en aquell local de la plaça Maluquer i Salvador on després de la guerra s’hi va situar el Cafè Comercial. Per la seva banda, la seva mare, la Teodora, va quedar-se a casa esperant que el seu marit, l’avi Manel, tornés de recollir els pocs queviures que repartien en una de les cues de racionament de la Carretera, al vell mig de Granollers. De sobte, i sense que les sirenes podessin advertir de la presència de l’aviació enemiga, va començar el bombardeig selectiu i agressiu contra totes les persones que en aquells moments es trobaven a les cues de racionament del centre i, és clar, a la Manolita no li va donar temps de sortir per buscar el refugi antiaeri, de manera que va fer cas a l’encarregada de la perruqueria, que va aconsellar-la que s’aixoplugués com bonament sabés a sota d’una escala d’aquell local. I així ho va fer, amagant-se darrere de l’esquena de la perruquera en cap de l’establiment fins que les bombes van deixar de caure i els motors dels avions van deixar de sentir-se. Sense dir-se res i en silenci, totes les senyores, perruqueres i aprenentes van sortir a fora i, compungides, van contemplar les destrosses entre crits d’auxili i molta, molta por. La meva mare, com un autòmat, va córrer cap a casa seva per veure si els seus pares eren sans i estalvis i –com sempre havia explicat– aquell recorregut fins al capdavall del carrer Ricomà va ser el trajecte més dur i difícil de la seva vida, de tal manera que, amb un nus al estómac i amb llàgrimes als ulls, va arribar al petit pis on vivia i, per acabar-ho de rematar, no hi va trobar ni la mare ni el pare. La primera, perquè havia sortit a veure si trobava els seus i l’altre, perquè va ser víctima dels estralls de part de la metralla que va sortir disparada d’una de les bombes. Va trigar a localitzar-los. Van ser unes hores de molt patiment i de molta confusió fins que, finalment, va saber que el pare estava a l’Hospital per les cures d’urgència i la mare, en localitzar-lo, ja li feia companyia. La sort els va salvar la vida, però el que més em va impactar de la història de la Manolita, la jove aprenent de perruquera del capdavall del carrer Ricomà, és el que va passar el primer dia que es va recuperar la normalitat i va tornar a la perruqueria col·lectivitzada de la plaça Maluquer per continuar l’aprenentatge de l’ofici que va acabar exercint durant més de 40 anys després… Doncs bé, resulta que l’encarregada, aquella bona dona que la va aconsellar que és col·loqués al seu darrere, ajupides sota l’escala, en veure-la entrar a l’establiment li va dir: “Mira nena què em vas fer l’altre dia mentre queien les bombes!”, tot ensenyant-li el darrere de la seva espatlla a la qual es podia veure amb claredat la marca de les dents de la meva mare. UN RELAT COLPIDOR A mi aquest relat, tot i la simplicitat de la ferida i de la mossegada innocent, em va colpir sempre perquè fa pensar en com havien de ser aquells moments i amb quina enorme por s’havien de viure, que ni la Manolita va adonar-se’n de la mossegada que feia ni l’encarregada de la perruqueria va sentir cap dolor mentre la meva mare li clavava les dents a l’espatlla. És una història senzilla, sense importància i que, per sort, va acabar bé. Segurament alguns dels lectors tindran pares o avis, mares o àvies que en van sortir molt més malparats. No ho sé, però aquesta setmana, tot recordant aquella luctuosa data i recordant a la meva estimada mare, he volgut compartir-la amb tots vosaltres.

Van ser hores de patiment i confusió fins que va saber que el seu pare era a l’hospital per les cures d’urgència i la seva mare ja li feia companyia

El relat de la meva mare sobre aquell fatídic bombardeig de l’any 1938