Es tracta d’una pregària popular, que no necessita cap paper ni cap llibre. Una pregària també dels qui no sabien llegir

No et preocupis, no penso explicar-te com es practica aquest res entre els cristians. Tan sols vull reflexionar sobre els valors culturals i espirituals que aquesta tradició ens mostra. I ho faig aquest dilluns 7 d’octubre, dia de la festa de la Mare de Déu del Roser, ben tradicional a casa nostra. L’alegria entre els països del Mediterrani occidental per la victòria en la batalla de Lepant, el 7 d’octubre de 1571, va ser motiu de la popularització d’aquesta pregària. En aquest dia es va instaurar la festa de la Mare de Déu del Roser, i a la major part d’esglésies, a casa nostra, s’hi va dedicar una capella, amb el seu corresponent retaule. Com tothom sap, el res del rosari consisteix en la pregària del parenostre, deu avemaries i un gloriapatri cinc vegades seguides, meditant cada vegada en alguns dels fets de la fe cristiana (els anomenats “misteris”). Es tracta, per tant, d’una pregària popular, que no necessita cap paper ni cap llibre. Una pregària també dels qui no sabien llegir. Una pregària, doncs, transversal. Cinc misteris constitueixen una part, i el Rosari complet constava de tres parts –dic constava, perquè fa pocs anys se n’hi va afegir una quarta–. Tres parts de 50 avemaries feien un conjunt de 150 avemaries, un paral·lel senzill amb els 150 salms que reciten els monjos. Aquest conjunt de 15 misteris va repassant la dimensió joiosa, la dimensió dolorosa i la dimensió gloriosa de la figura de Jesús de Natzaret i de la seva fe en ell. Una meditació pausada del goig, el dolor i la glòria d’aquesta aventura espiritual que és el camí de cada ésser humà en el seu diàleg i comunió amb el sentit de la vida. No deixa d’impressionar que el creient –des del més senzill, des del que ni tan sols sap llegir— mediti, assaboreixi, palpi, que no tot és dolor, sinó que també hi ha el goig i la glòria, que no tot és goig sinó que també hi ha el dolor i la glòria. I què és la glòria? La transfiguració de l’ésser humà, la participació de la vida que transcendeix, l’amor en l’amor. Amb molt d’encert als altres cinc misteris afegits recentment se’ls anomena: de llum. ¿No és això, en el fons, el que necessita la dimensió espiritual de l’ésser humà? Prendre consciència d’aquesta triple –o si vols– quàdruple, dimensió de goig, dolor, glòria i llum que constitueix l’aventura de la vida. Una batalla, i una victòria, molt més gran que la mateixa batalla de Lepant. És la saviesa dels antics.

Es tracta d’una pregària popular, que no necessita cap paper ni cap llibre. Una pregària també dels qui no sabien llegir

El rosari?