Els científics relacionen la sèrie de Fibonacci amb algun tipus de regularitat existent en la natura. El nombre de pètals d'una flor hi tendeix

Veient l’entrada de Donald Trump la setmana passada a Londres declarant en contra del seu alcalde i a favor del Brexit, assistint també al memorial del 75è aniversari del desembarcament de Normandia, es fa difícil entendre que el president d’una potència com els Estats Units que fou refugi de tants europeus durant la Segona Guerra Mundial ara s’esforci a enfrontar-los. Costa menys, però, imaginar-se quina pel·lícula n’hauria pogut fer de tot això un londinenc com Charles Chaplin. A principis del 1936, Chaplin va estrenar la pel·lícula Temps moderns, on hi interpreta una escena memorable quan ha de cantar una cançó de la qual oblida la lletra. Una tonada de la qual a Béla Bartók, el gran compositor hongarès refugiat als EUA, se li atribueix una paròdia dins el quart moviment d’una de les obres cabdals del segle XX: la Música per a instruments de corda, percussió i celesta. Aquesta obra, composta a la tardor del 1936, està dissenyada per a una orquestra dividida en dues seccions –un doble quintet de corda– a dreta i esquerra, a mode d’efecte estereofònic, amb instruments de percussió que inclou un piano, a més d’una arpa i una celesta. Els quatre moviments dels quals consta l’obra han il·lustrat documentals i pel·lícules, com ara el tercer, lent i de caire misteriós, que va ser utilitzat per Stanley Kubrick a The Shining (La resplendor). El primer moviment, Andante tranquillo, s’inicia amb un tema presentat per les violes a les quals s’hi van afegint escalonadament la resta d’instruments. Si s’escolta fent un cop d’ull a la partitura –cosa que Youtube facilita– s’observa com les entrades dels instruments segueixen un ordre escrupolós, primer en un sol pentagrama, després en dos, tres... La imatge que es veu de l’evolució orquestral és nítida i gràfica, de creixement i tensió a mesura que els instruments es van incrementant i desdoblant, o espaiant-se i desapareixent quan es calma. Bartók cerca aquest ordre i aquest equilibri apropant-se a les matemàtiques, regulant el número del compàs de les diverses entrades dels instruments a l’entorn de la sèrie de Fibonacci, una seqüència on cada número és el resultat de la suma dels dos anteriors i que alhora està estretament relacionada amb el nombre d’or, que frega el compàs on està situat el punt culminant del moviment. Clímax a partir del qual el tema es comença a contreure fins a acabar just en la mateixa nota en què ha començat la peça, tancant el cercle. Els científics relacionen la sèrie de Fibonacci amb algun tipus de regularitat existent en la natura. El nombre de pètals d’una flor hi tendeix. Una margarida en sol tenir entre 13, 21, 34 0 55, que és la base en què Bartók aconsegueix l’impacte de la Música per a corda, percussió i celesta. Chaplin, a Temps moderns, empès per l’èxit del cinema sonor, fa del so un element més de la trama, amb sons ambientals de la indústria que parodia i incorporant-hi una música descriptiva composta per ell mateix, quasi textual, alhora que fa sentir la veu del seu personatge –per primera i única vegada– cantant un text inintel·ligible amb accent entre italià i francès, però amb el gest insuperablement expressiu. Ambdues obres són una simbiosi entre l’emotivitat científica i l’artística, l’entesa entre la raó i el sentiment realitzada a un nivell només a l’abast de referents com Chaplin i Bartók. Que, a més, s’han estalviat conèixer Trump.

Els científics relacionen la sèrie de Fibonacci amb algun tipus de regularitat existent en la natura. El nombre de pètals d'una flor hi tendeix

El so d’una margarida