Ser mare és una cosa molt bèstia, molt exhaustiva, molt perenne i a la qual no pots renunciar mai

Justament avui fas 16 anys i m’envaeix una satisfacció enorme. No és que sigui una edat més significativa que una altra, fill, tot i que hi ha països on amb 16 ja podries començar a decidir i fer moltes coses, sinó per tu. És per tu aquesta satisfacció perquè ara et miro i et veig realment canviat, realment gran, realment diferent. De fet, miro enrere i tinc la sensació que fa 16 anys jo era una altra persona i vivia una altra vida. Em sento com si en pensar en el teu naixement, l’embaràs, els primers mesos –tan tu i jo, cos a cos–, mirés una pel·lícula antiga, d’aquelles de Super-8 projectades sense so en una paret d’un menjador familiar. En fas 16 i no dedicaré l’article a glosar-te perquè em mataries. Tu, que ja no vols fotos i que no tens ni xarxes socials i que quan t’enumero la llista de les teves virtuts arrufes més el nas que quan t’enumero la dels defectes, si dediqués un article públic a dir el perquè del meu orgull, no m’ho perdonaries. Ho sé. El dedicaré a parlar de l’increïble vertigen que suposa el viatge de la maternitat que he viscut i visc gràcies a tu i a la teva germana. A tu, primer, això sí, que com bé li recordes tu hi eres abans. Quin viatge, fill. Quina aventura més al·lucinant. Meravellosa i esgotadora i terrorífica i feliç a quarts iguals. Quina bestiesa, quina muntanya russa, quina acumulació de sentiments no del tot explicable ni entenedora. Sovint dic mig per provocar, mig perquè és la veritat més sincera de l’univers, que això de la maternitat és l’estafa del segle. Comparteix pòdium amb la de l’amor romàntic. Ser mare és una cosa molt bèstia, molt exhaustiva, molt perenne i a la qual no pots renunciar mai. Ser mare és el que sempre em definirà. Soc la vostra mare. I va abans que ser dona, filla, parella, escriptora o directora de no sé què. Va abans de tot des de fa 16 anys i aquest poder que té és aclaparador, a vegades. Certament que no el canvio per res. Ho saps. Però també sé que a vegades m’esgota. Una conversa de les nostres, unes bromes, una escape room plegats –que bo que ets, als escape rooms i perdona’m per dir-ho públicament però és veritat!– i de l’esgotament passo a l’alegria, de nou, de quina estafa a quina sort, de la pel·lícula de Super-8 a la realitat bèstia de veure’t bufar espelmes aquest matí. Quins 16 anys. Quin regal, la vida. Quina meravella. Quin número més meravellós ens regalem mútuament avui, fill. Quina bestiesa, la vida, quina barbaritat. Em passes més de cinc centímetres i ja m’abraces tu, des de dalt. Em renyes amb segons quines expressions boomers faig servir i em demanes que foti el camp sovint de casa per quedar-t’hi tot sol. I com m’agrada. Com m’agrada aquesta persona que ets malgrat els teus defectes i les teves ombres. Perquè tens ombres, és clar, però sempre seràs el meu sol. Felicitats, Joan.

Ser mare és una cosa molt bèstia, molt exhaustiva, molt perenne i a la qual no pots renunciar mai

El sol