Els records que els altres guarden de nosaltres no s'esborren amb cinta correctora

Dijous 21 de novembre de 2019 Tarda Aquest vespre farem un soparet, és l’aniversari del meu fill petit, en fa 19. Se’m fa estrany, és la primera celebració des que el gran s’ha independitzat, de manera, que no hi serem tots. Haurem de repetir la celebració quan vingui! Divendres 22 de novembre de 2019 Matí Plou serenament, sense pressa. I fa fred, bastant fred. Amb bata i pijama em poso a treballar a l’ordinador. Com molts divendres, rebo un correu amb el Pensament del cap de setmana, de l’amic Manel Tobias. És un d’aquells regals que no té preu, tot un luxe. Aquesta setmana, és una reflexió acompanyada d’un petit poema: Realitat Soc el qui soc. El qui vaig ser, està en el record dels altres. I penso inevitablement en el meu jo que viu en el record de tots aquells que han passat per la meva vida, o més ben dit, de qui jo he passat per la seva. Penso en els que encara hi són i en els que ja no hi són, uns perquè els nostres camins avancen per vies diferents i d’altres perquè ja han mort. Sé que per a cadascun d’ells he estat algú diferent, fruit d’allò que vam compartir: una trobada casual, la feina, els estudis... Cadascú guarda el record de la persona que era en aquell moment, del que sentia, de la meva energia, de les meves inseguretats, dels meus desitjos, de les meves pors... Pinzellades que es dibuixen en el mirall de la memòria. Peces d’un calidoscopi que no componen un puzle, sinó que se superposen i dansen al so de l’atzar formant la dona que soc i la que no soc. La que vull ser i la que no voldria haver estat mai. Els records que els altres guarden de nosaltres no s’esborren amb cinta correctora, perduren tatuats amb una tinta que tan sols difumina el temps, i de mica en mica es van esvaint com les lletres d’un full de paper sota la pluja, deformant-se i prenent formes capricioses que ben poc s’assemblen al que eren de bon principi. No sé si m’agradaria conèixer tots aquests records que la gent guarda de mi, n’hi hauria de dolços, de tristos, d’amargs, de divertits, d’apassionats... Imagino una cadena a les xarxes del tipus: “Digues una paraula, moment o sensació que et recordi a mi...” Però jo no acostumo a compartir cadenes, no sé ben bé si és per vergonya o per què. Estaria bé fer-la i que la gent no se sentís obligada a contestar-la, que fossin sincers i que realment m’ajudessin a fer una col·lecció dels records que guarden de mi. Els escriuria en cartolines de mides, colors i formes diferents i els penjaria ben a prop del meu cor. Tarda Mentre treballo en el proper llibre des de l’ordinador de l’altell tinc oberta la finestra del Facebook on he penjat el Dietari de l’okupa d’aquesta setmana. No puc resistir la temptació de treure-hi el cap, de tant en tant, per conèixer les opinions que em feu arribar els amics lectors. El vostre feedback generós i proper em dona una força immensa per continuar escrivint. Diumenge 24 de novembre de 2019 Tarda Fa un sol lluent i net. Poso una olla de caldo a fer, m’agrada amb bogeria, en menjaria tot l‘any, i quan tinc molta feina va genial tenir-ne a punt. I llegeixo el final de Vint-i-quatre hores a la vida d’una dona de Stefan Zweig. El final d’un llibre és com aquella presa de xocolata que et reserves per assaborir amb picardia, lentament, mentre se’t va fonent a la boca. M’agrada molt l’estil de Zweig: la riquesa de matisos del seu llenguatge, la capacitat per retratar l’ànima, la gran sensibilitat que traspua... Cal destacar a més la gran tasca de traducció d’en Jaume Ballcorba. Aquesta novel·la ens planteja la lluita interna entre la passió i la raó. I ens retrata d’una manera magistral la figura del ludòpata. Una de les escenes que més em va impactar és on descriu la diversitat de mans al voltant d’una taula verda del joc de la ruleta. Totes elles componen una jungla de feres expectants a l’aguait d’una presa: unes humides, altres peludes; algunes enjoiades, d’altres despullades... Sempre m’hi he fixat molt, en les mans de la gent. Acostumo a observar amb detall l’aspecte de les persones, però especialment les mans i els ulls. Les mans parlen de com som: mans toves que quan et saluden sembla que estiguis agafant una pelleringa; mans fredes i mans calentes; mans nervioses; mans que es mouen com si dansessin; mans que t’agafen fort i et transmeten sinceritat i confiança; mans agressives o que fan angúnia de tocar... Les mans, les grans vedets del llenguatge corporal.

Els records que els altres guarden de nosaltres no s'esborren amb cinta correctora

El tatuatge del record només el difumina el temps