No poden deixar de néixer els petons i les carícies! No podem deixar de donar-nos les mans!

Avui, tornant de Ca l’Aixolet, anava arreplegant cargols que potser es pensaven que estaven molt amagats entre les pedres de les tàpies dels terraplens, quan, de cop i volta, m’he adonat que la meva habilitat amb els dits, intentant agafar el cargol enganxat amb la seva baba, era una mica insegura. Em faltava força en els dits. Els cargols, m’han semblat més tossuts! M’he aturat a pensar-ho i, certament, és veritat. M’he quedat ben astorada! Com pot ser que em passi això? He perdut força! Habilitat! Fa res, vessava energia! Com pot ser que passi així la vida? No es pot tornar enrere en el temps, talment com la tinta que dibuixa les lletres dels meus escrits, no pot retrocedir i ficar-se al tinter i fer desaparèixer les meves paraules. Estic asseguda al meu estimat pedrís, amb els ulls tancats, escoltant la piuladissa dels ocells, acaronada per la tebiesa d’aquest sol de tarda... i em pregunto: també se m’ha envellit el cor? Quan era jove sentia amb tota la força de la joventut i, a mesura que m’he anat fent gran, he anat sentint amb la serenor i placidesa de la mansuetud dels anys... menys quan m’he enamorat! Llavors el cor torna a renéixer amb força per un sentiment nou, i l’urgència de la vida per l’amor fa caminar amb més pressa. Però, se m’ha envellit el cor? No ho voldria pas! El cor és com una deu d’aigua que necessita la pluja per revenir les fonts, i ell necessita revenir-se cada dia amb pluges de petits amors. Mentre he anat envellint he caminat envejant la intel·ligència del roure, perquè sap mantenir les seves fulles seques fins a la primavera per assegurar-se l’abric en una possible gelada a destemps, i la bellesa del faig que mostra tota la seva esplendor de colors a la tardor. Voldria tornar, no a reviure, sinó a viure, tot allò que m’ha omplert de goig, tot allò que m’ha accelerat el cor i m’ha fet volar damunt les ales de la il·lusió! I m’agradaria que no hagués sortit mai del tinter tot allò que m’ha fet patir. Sempre m’ha agradat pujar dalt de tot de la muntanya, no sols per estar dalt de tot, sinó per no quedar-me en el fons de la vall, on la foscor és més propera i la claror més tardana. Estic dolguda amb la vida, perquè entre les roses també he trobat les espines! VIURE LA VIDA AMB ATENCIÓ Les il·lusions neixen i moren en el ventre de la vida, per tant, cal viure-la amb atenció! Procurar que la carícia de l’aire no ens faci mal per excés de calor o de gelor. Procurar no passar set encara que l’aigua fresca que ens ha d’assedegar, l’haguem de colar amb un grapat d’ortigues. Abans que tot, abraçar al nen que plora perquè ha caigut, i després mirar-li la pelada del genoll. Trencar el pa amb les mans, i compartir-lo passant-lo de mà en mà. Parlar, explicar a qui et vol escoltar, i escoltar a qui et vol parlar per a rebre noves energies. Si no ens comuniquem, ens expressem... morim! No poden deixar de néixer els petons i les carícies! No podem deixar de donar-nos les mans! No podem deixar de vibrar pel nou dia! Jo llegiré contes de nens per despertar la tendresa adormida! I no deixaré de somniar... però estaré alerta! Perquè tot allò que no hagi fet realitat, ho deixaré en el tinter de la vida.

No poden deixar de néixer els petons i les carícies! No podem deixar de donar-nos les mans!

El tinter de la vida