S’estan donant massa casos de tancaments de camins darrerament al Vallès Oriental

La singularitat de Catalunya no només queda palesa pel seu idioma o cultura. No s’insisteix prou que hi ha usos catalans ben diferents als d’altres comunitats de l’Estat o de la UE. N’és un bon exemple la tradició del país en relació amb els camins. Al contrari que altres indrets, a Catalunya es pot transitar sense gaire problema per les vies rurals perquè hi predomina la cultura de la tolerància de pas. D’acord amb l’arrel romana, la necessitat de tothom per circular només se satisfà gràcies als camins i les servituds de pas. Per això les finques tancades són més aviat una excepció a Catalunya, si no és per motius pràctics com ara que no s’escapi el bestiar. Però aquesta tolerància que arrenca de fa mil·lennis no pot obviar que l’entorn natural, que camps i pastures, que boscos i explotacions rurals, tenen un amo.

Darrerament, al Vallès Oriental s’estan donant massa casos de tancaments de camins. No es pot obviar que hi ha camins privats i camins públics –tots ells de titularitat municipal–, per la qual cosa caldria ser molt curós amb la titularitat a l’hora de tancar una via. La llei és clara i concisa: un camí públic pot haver estat en desús, es pot haver emboscat o el poden haver llaurat, però jurídicament continua existint. Si algú barra el pas a la gent, està usurpant un bé que és de tothom, que és públic. Segons el Costumari Català de la Mancomunitat, són camins públics: “Els camins rals, els veïnals, els que segueixen el jaç d’un riu o riera, o canal públic, i els que van a una església, cementiri o a una font pública.” Una definició que abastaria la majoria dels camins de tota la vida.

Però que un propietari rural no pugui posar portes al camp no vol dir que tot siguin flors i violes. L’incivisme de molts transeünts al camp l’estan patint els pagesos. Camins dimensionats per a vianants o per arribar-hi a un mas, els transiten 4×4, quads, motos o bicis de muntanya com si fossin circuits de velocitat o pistes de competició. El que és intolerable a carreteres i carrers de ciutat és, lamentablement, massa comú a camins rurals. Cal posar-hi remei.