El Vallesà de l’Any 2018
Aquests dies d’eleccions ens hem afartat de sentir parlar de línies vermelles, conflictes i ofenses. Hem vist escenes vergonyants amb atacs personals, egos inflamats i joc brut… una forma molt masculina de fer política –prenent aquest adjectiu en la seva accepció més pejorativa, que té a veure amb la rivalitat i el domini– que algunes dones, al meu entendre amb poc encert, estan adoptant com a pròpia. Però la culpa no és només dels polítics. Cada poble té els líders que mereix. Els mitjans de comunicació també tenim un paper decisiu en aquest procés de conversió de la política en espectacle. I els titulars de la majoria de diaris, l’endemà dels debats, han parlat de “guanyadors” i “perdedors”, de “mentides” i “falsedats” i han destacat sobretot les frases més altisonants i mes barroeres. Quasi ningú no ha parlat de refugiats, de pobresa, de sanitat ni de llibreries tancades. Molt pocs de desigualtat o del medi ambient. Que diferent del que es va poder sentir divendres passat a la gala del Vallesà de l’Any celebrada a Vilanova del Vallès! Que diferent d’allò que fan, que pensen i sobretot que transmeten els cinc finalistes al guardó!
Veig alguns elements comuns en les cinc candidats i candidates del Vallesà de l’Any. En primer lloc, com defugen el protagonisme. Amb quin pudor i incomoditat reben els elogis que tan mereixen i com s’esforcen per deixar clar que són només una peça en un engranatge i reivindiquen compartir els mèrits amb els seus equips i la gent que els envolta. Aquesta generositat i humilitat sinceres i espontànies són clau per dur a terme qualsevol activitat de caire social i, en aquest sentit, haurien de ser preceptives per dedicar-se a la política.
Un segon tret que els caracteritza és com eviten jutjar i classificar les persones i subestimen allò que ens fa diferents. “Nosaltres les persones”, diu la Teresa Niubó, aquesta és l’única classificació vàlida. El seu focus és calmar o alleugerir la necessitat, el dolor i el desconsol, vinguin d’on vinguin, prescindint de religions, races, procedències, classes socials i ideologies. Enderrocar o superar murs existents en lloc de construir-ne de nous, suposo que aquesta és la clau.
I un tercer element comú a tots ells és com gaudeixen d’allò que fan. La pau i tranquil·litat que transmeten. Tots cinc van expressar en les entrevistes a EL 9 NOU que s’han anat publicant les darreres setmanes que se sentien afortunats i agraïts per la vida que han tingut. Tot i que cap d’ells no ho ha tingut gens fàcil. Aquesta actitud d’agraïment contrasta enormement amb el discurs colèric d’algunes opcions polítiques que triomfem arreu del món. I és que davant de les adversitats hi ha dues opcions possibles: indignar-se i carregar les culpes als altres o assumir la part de responsabilitat que tots tenim, arremangar-se i posar-se a treballar discretament per intentar superar alguns obstacles o pal·liar, si més no, els efectes que aquests tenen sobre els més febles.
Hi ha un llibre preciós d’Alessandro Baricco, Los bárbaros (Anagrama, 2008), que és en realitat un recull de 30 articles publicats al diari La Repubblica, on l’autor reflexiona sobre la transformació del món en l’era digital i es pregunta si realment estem pitjor que mai, si anem irreversiblement pel mal camí cap al col·lapse. Si hem perdut els valors, l’empatia, la calma i la paciència i ens limitem a navegar per la superfície, sense aprofundir ni reflexionar, obsessionats per aconseguir resultats ràpids i vistosos. O si, per altra banda, senzillament aquesta por del canvi i la idealització d’un passat millor són congènites a la condició humana. I posa l’exemple de com molt coetanis de Beethoven van considerar la Novena simfonia un model d’inconsistència i superficialitat, i van clamar al cel al·legant que la música estava perdent la seva essència. Baricco, un home savi, culte i molt suggeridor, no es defineix i alterna paràgrafs d’un pessimisme angoixant, amb escenes d’una vitalitat i optimisme contagiosos. Després de la nit de la gala del Vallesà de l’Any, jo em decanto per pensar que no tot està perdut, que encara hi ha gent bona, generosa i lluitadora que empeny per un món millor. I que, suposant que siguin una minoria, són una minoria prometedora i potent i desitjo i espero que el futur sigui a les seves mans.
Ramon, Pepe, Joana, Jordi, Tuni, Frederic i Teresa, moltes gràcies per deixar-nos conèixer i valorar allò que feu. I abans d’acabar, deixeu-me agrair als lectors d’EL 9 NOU i als membres del jurat, que va decidir els noms dels 12 nominats, la seva col·laboració en la tria del Vallesà de l’Any. Gràcies també a l’Ajuntament de Vilanova i a la seva alcaldessa, Yolanda Lorenzo, per la bona acollida que ens va dispensar.