Somio mil llocs. Aquest maleït virus ens ha robat moltes coses, moltes. Però no el plaer d'imaginar

Doncs això, que demano un cafè en un bar i me l’enduc. I m’assec al banc d’una plaça. I bado. I rumio. I m’entristeixo. I somric. I somio. Potser perquè l’esperança, com s’ha dit sempre, és l’últim que es perd. Però, també, el primer que trobem a faltar. La primera onada de la pandèmia va passar. I el llarg confinament, també. I l’estiu, que ha volat d’una bufada. I la tardor ha arribat amb els bars i els restaurants tancats, els contagis disparats, baralles polítiques impresentables i indignes, i amb bolets i una allau de cotxes i gent al bosc. I amb la sensació que tot plegat és insostenible. Estem tocats i encongits. Entre calmats i passius. Entre incrèduls i emprenyats. Estressats. Desesperats. I amb la convicció que mai més res no serà igual. Absolutament, res. I en aquell banc d’aquella plaça m’imagino voltant per Copenhaguen, Lisboa o Roma. O per la Bascarsija, el barri més cèntric de Sarajevo. O atrapat en una cua eterna a la Capella Sixtina del Vaticà, al Louvre o enmig d’una autopista a tocar de Lió el dia 15 d’agost. M’imagino devorant un frango o churrasco, l’extraordinari pollastre a la brasa portuguès, en un restaurant de carretera prop de Porto. O una pizza a Nàpols. I trepitjant els carrers de l’antiga Pompeia romana. I pujant a l’Etna. I al Vesubi. M’imagino nedant a la Costa Dàlmata. O en una platja de Cadis. I suant a la judería de Còrdova o al barri de Santa Cruz de Sevilla. I a l’Aste Nagusia de Bilbao. M’imagino creuant el pont de fusta de Lucerna. Pujant a la Jungfrau. Parant una tenda de campanya a Salzburg o Interlaken. M’imagino a Abbey Road, a Times Square, a la plaça Roja de Moscou, a Graceland, dalt l’Empire State, a l’Staples Center de Los Angeles, a la Bombonera de Buenos Aires, al Perito Moreno, al Metro de Tòquio, al Salar de Uyuni, al Machu Pichu, a les piràmides del Caire, al parc de Plitvice, a l’Arena de Verona, al Mont Saint-Michel, al mercat de Nadal d’Estrasburg, a l’Oktoberfest de Munic, a la Muralla Xinesa o a la Porta de Brandemburg de Berlín. MIL LLOCS Somio mil ciutats. Mil llocs. Mil viatges en un de sol. El del somni. I és que aquest maleït virus ens ha robat moltes coses, moltes. Però no el plaer d’imaginar. Hi ha qui en diu resignació. O esgotament pandèmic. O jo què sé. O, potser, és, simplement, la necessitat d’alimentar l’esperança capada. Una necessitat inconscient però imprescindible. O, potser, és el preu de la incertesa. Com si en cada plaça de cada un d’aquests llocs o d’aquestes ciutats sonés, per un altaveu gegant, aquell clàssic que van popularitzar Los Panchos: “Quizás, quizás, quizás”.

Somio mil llocs. Aquest maleït virus ens ha robat moltes coses, moltes. Però no el plaer d'imaginar

El viatge imaginat