El volcà de Solanes sempre ha estat apagat perquè mai no ha estat encès, ni és volcà, és clar

Quan el març de 1989 vaig publicar el meu primer llibre, Esquena d’ase, el director de la col·lecció ‘Obres de to’, en Pep Vallcorba, per fer-lo més atractiu va suggerir posar a la contracoberta tres o quatre frases a manera de reclam, extractades de les històries d’humor que configuren l’obra. La primera posava de manifest, d’una manera concisa, l’afany pel turisme del qual sempre ha fet bandera la nostra localitat, diu: “La fortuna que hagués suposat pel poble el volcà de Solanes...” Perquè cal saber que, des de temps immemorials, la gent de Sant Feliu de Codines ha sostingut que el turó de Solanes és un volcà, i lògicament seria una sort –ara em poso a l’alçada del reclam turístic– si del capdamunt del seu con en sortís una fumarola permanent –però una fumarola benigna, eh!– que es pogués albirar d’un bon tros lluny; un efecte especial semblant afavoriria la venda de botifarres, records de la terra i parcel·les i xalets, tot i que al principi fora un entrebanc que ens procuraria uns embussos monumentals, com els que en dies assenyalats provoquen, sense voler, les fires de la carbassa i del rellotge. El volcà de Solanes sempre ha estat apagat perquè mai no ha estat encès, ni és volcà, és clar; però la llegenda que s’ha anat transmetent de generació en generació ha deixat un pòsit al magí dels santfeliuencs, i ens recorda que el dia menys pensat –o la nit!, que encara fa més iuiu– un monstre de foc, lava i cendra, adormit tota una eternitat, es desvetllarà. Una premonició que als d’aquí ens obliga a no aclucar mai del tot els ulls, no fos cas que igual que els va passar als pompeians amb el seu Vesuvi, un pic letal d’escalfament i de diòxid de sofre barrejat amb cendra ens agafés per sorpresa una nit de fosca i en uns minuts quedéssim tots plegats ben momificats. De volcans, a comarques relativament properes, n’hi ha una bona colla, com els que des d’abans del Pliocè es localitzen a la Selva i l’activitat ígnia dels quals va afectar els voltants de Caldes de Malavella, on s’hi ubiquen el del Camp dels Ninots i el Puig de Sant Maurici. O també a la zona sud-est, prop de Riudarenes, on hi ha tot un reguitzell d’afloraments volcànics com Can Montmal de Baix i de Dalt, Can Barrot i Can Tort. També hi ha altres nuclis importants de vulcanisme que envolten les localitats de Maçanet i Vidreres i s’estenen fins a la depressió del Vallès, com el volcà d’Hostalric, datat en uns dos milions d’anys. Per cert, els materials fragmentaris d’aquest darrer volcà indiquen que va tenir fases eruptives molt explosives... Algunes de les localitats esmentades compten, a més, amb fonts naturals d’aigua carbònica, d’aigua calenta i de balnearis on s’hi practica l’higienisme, com a les Termes Orion, de Santa Coloma de Farners, o al Balneari Can Prats, de Caldes de Malavella. En una visita a Caldes de Malavella, a uns comerciants de Sant Feliu de Codines els van ensenyar la planta envasadora d’una coneguda marca d’aigua carbònica. De seguida hi van veure un negoci pròsper, lligat al turisme, que podien copiar; però com que a Sant Feliu no tenim fonts d’aigua mineral d’agulla i en canvi tenim aire sa, a l’hora de l’àpat, els comerciants van elucubrar la manera d’embotellar aquest aire de primera. Quan prenien cafè van fer números: la maquinària de precisió que els faria falta; la propaganda, que hauria de ser d’allò més punyent; el disseny de l’etiqueta dels flascons; la distribució i els punts de venda. Molts cops diem el primer que ens passa pel cap sense abans haver-ho processat del tot, allò que se’n diu parlar per parlar, així que a l’hora de la copa i del puro, aquella gran pensada, que no va prosperar, se’n va anar en orris. Tornem, però, a Solanes, al Vallès Oriental, que vull referir-me a una publicació treballada amb seriositat i rigor per Lluís Auroux, a Espeleobloc el 16 d’octubre de 2011: “El fet que a Caldes de Montbui hi ha diverses fonts naturals d’aigua calenta i diversos establiments termals ha fet creure a molta gent dels pobles dels voltants que el terme està situat sobre una zona d’intensa activitat volcànica. A més, el turó de Solanes, des de les rodalies sembla veritablement un con volcànic, tot i que és del tot calcari i sense cap traça de materials eruptius.” “Solanes és un turó de 706 metres de forma cònica molt regular quasi tot cobert de pins. Antigament estava quasi tot conreat amb vinya a les petites feixes refermades amb paret de pedra seca, però ara el bosc secundari és el que ho ha ocupat tot [...] El turó veí es el Puig del Prat, amb 597 metres de forma molt semblant, quasi semblen bessons.” Auroux continua amb la seva exposició, que es torna més interessant quan fa referència al famós Forat del Fum o Forat Calent, ubicat a Solanes i conegut prou bé pels pagesos de Sant Feliu de Codines que conreaven aquelles terres. “Durant els mesos més freds, de desembre a febrer, si la nit ha estat molt freda, pot enlairar-se una columna de fum d’un petit crater. Aquest crater és la boca d’una petita cavitat anomenada el Forat del Fum, fent al·lusió a la blanca columna de vapor que treu en ocasions.” “De volcà, res de res. Es tracta del clàssic fenomen de cavitat amb obertura superior i també amb una comunicació inferior amb l’exterior que provoca corrents d’aire. A l’hivern, si la temperatura és prou baixa, com que el sentit del corrent és ascendent, l’aire amb un grau alt d’humitat es condensa.” VOLCANS A CATALUNYA I A LES CANÀRIES Evidentment és a la comarca de la Garrotxa on hi ha la major localització de volcans de Catalunya. Joan Martí, que és geòleg, vulcanòleg i professor de recerca de l’Institut Almera, fa temps que en una entrevista deia: “No tenim cap símptoma que el nostre vulcanisme es pugui reactivar en breu”, i més endavant, a El Punt Avui del 25 de maig de 2012, aclaria: “A Catalunya, el risc d’erupció volcànica no és zero...” Per altra banda, Antoni Roca, director general de Geologia Regional i Geofísica de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC) confirmava el que ja sabem: “La zona amb més risc d’activitat volcànica a Catalunya és a la Garrotxa (Girona).” A la Garrotxa hi ha localitzats 40 volcans i més de 20 colades de lava. Potser els més coneguts són el Santa Margarida, al poble de Santa Pau, que va entrar en erupció fa 11 milions d’anys, situat a 700 metres d’altura; enmig del seu cràter s’hi va construir l’ermita romànica de Santa Margarida, d’on prové el seu nom. Al bell mig de la ciutat d’Olot, hi ha el Montsacopa, amb el seu cràter perfectament arrodonit de 120 metres de diàmetre. El Montolivet, també a Olot, i el del Racó, a les Preses. I el Croscat, entre Santa Pau i Olot, que és un dels volcans més grans de la Península i que en una de les seves colades de lava s’alça la Fageda d’en Jordà, un increïble bosc de faigs en un terreny pla, a 550 metres d’altura, que forma un laberint màgic com sortit d’un conte de fades, un paisatge verd d’arena obscura, que va inspirar al poeta Joan Maragall per al seu magnífic poema La fageda d’en Jordà: “Saps on és la fageda d’en Jordà? / Si vas pels vols d’Olot, amunt del pla, / trobaràs un indret verd i pregon /com mai més n’hagis trobat al món: / un verd com d’aigua endins, pregon i clar; / el verd de la fageda d’en Jordà. / El caminant, quan entra en aquest lloc, / comença a caminar-hi a poc a poc; / compta els seus passos en la gran quietud: / s’atura, i no sent res, i està perdut. / Li agafa un dolç oblit de tot lo món / en el silenci d’aquell lloc profond, / i no pensa en sortir, o hi pensa en va: | és pres de la fageda d’en Jordà, / presoner del silenci i la verdor. / Oh companyia! Oh deslliurant presó!” A finals del mes de setembre de 2021, a La Palma (illes Canàries) ha entrat en erupció el volcà Cumbre Vieja. A la capital de l’illa gran, Las Palmas de Gran Canaria, hi va fixar la seva residència i hi va treballar una amiga de la meva joventut, l’Assumpta Pinós (e.p.d.) que va exercir com a arquitecta tècnica, encarregant-se de tasques d’enginyeria d’edificació per a la Conselleria d’Educació del Govern de Canàries. Ben segur que l’estimada Assumpta m’hauria informat de primera mà del desastre majúscul que suposa l’erupció d’un volcà com el Tajogaite –el seu nom en aborigen– sense haver hagut de presenciar-ho, aclofat al sofà, veient els noticiaris pel televisor i com la lava s’empassa els habitatges com si fossin de cartró i després arriba al mar. A les Canàries estan envoltats d’un bon tou de volcans i n’hi ha d’actius: el Timanfaya (Lanzarote), actiu el 1824; el Teide (Tenerife), actiu el 1909; el Teneguia (La Palma), actiu el 1971; el Tagoro (Hierro), actiu el 2011, i, ara, el Tajogaite (La Palma), actiu aquest 2021. Toquem fusta, doncs, perquè el turó de Solanes, de volcà, tant sols en tingui l’àlies.