Natàlia Sanchís, gerent de la Fundació El Xiprer Vallès Oriental

Divendres, 2/4 de 10 del matí. Cafè amb Natàlia Sanchís Vives (Barcelona, 1968) al menjador d’El Xiprer. En aquesta ocasió fem el cafè acompanyats d’un gran grup de persones format per treballadors socials, voluntaris i usuaris de la casa d’acollida. En total, una trentena. Conscients de la situació que causa la pandèmia, des del mes de març passat segueixen un rígid protocol de seguretat sanitària. Més enllà de les dificultats que presenta el temor de la Covid-19, l’esmorzar s’escola en un ambient de bona harmonia. Mentre els voluntaris serveixen el cafè, la llet, les pastes i el formatge, els usuaris del matí –sobretot joves immigrants, molts d’ells en situació administrativa irregular– gaudeixen d’una col·lació a la qual concorren diàriament perquè no tenen prou recursos econòmics per a una alimentació bàsica. Derivats pels serveis socials municipals, a El Xiprer esmorzen, fan consultes... Abans i durant l’esmorzar, els treballadors socials xerren i canvien impressions amb ells i tracten de donar-los un cop de mà. En la majoria dels casos, se centren a saber quan i com podran regularitzar els seus papers, un objectiu gens fàcil per culpa d’una llei d’estrangeria que “és una bestiesa i que cal canviar urgentment”, insisteix Natàlia Sanchís, gerent de la Fundació El Xiprer Vallès Oriental. Ocupada en tot allò que té a veure amb el funcionament diari de la casa d’acollida i d’acompanyament, el treball de Sanchís se centra també en coordinar l’organigrama de l’entitat fundada el 1997 per Mercè Riera i el seu marit, Xavier Quincoces, juntament amb altres persones. D’aleshores ençà, El Xiprer –constituït en Fundació el juliol de 2015 per assegurar el legat dels fundadors– és una entitat social de referència que ajuda els més desafavorits de la comarca. Ho fa per als immigrants més joves, per a les més de 40 persones que dinen diàriament i també a través d’iniciatives que rutllen, com el pis d’acollida, l’ajuda als sensesostre, el repartiment d’aliments o la col·laboració recent amb la Fundació Mercè Fontanillas en el projecte de Can Grau, situat en l’antic convent de les monges Carmelites Descalces de la Roca del Vallès. Regida per un patronat, la presidenta de la Fundació és Mercè Riera, i el vicepresident, el seu fill Xavier. També en formen part l’Ajuntament de Granollers, Càritas Diocessana del bisbat de Terrassa, els Amics d’El Xiprer, els voluntaris i la Comunitat El Xiprer. La Fundació El Xiprer aglutina, doncs, iniciatives com la de l’Associació Amics d’El Xiprer. En funcionament des del 2010, va tenir com a impulsors els granollerins Amadeu Barbany, Joan Bretcha, Francesc Boix o Ramon Daví, entre d’altres. Amb uns 1.000 socis que paguen una quota mensual de 10 euros, l’associació ha aportat a El Xiprer 1.054.000 euros en 10 anys! Aquests diners han servit –i continuen servint– per adquirir aliments quan s’acaben les reserves que proporcionen entitats com la Creu Roja o el Banc d’Aliments. L’organització ha estat presidida per Ramon Daví, Francesc Boix, Manel Roma i Camil Raich. L’actual president és Pep Noguera. La majoria dels qui ajuden El Xiprer des del voluntariat –uns 150 comptant els que col·laboren a la cuina i el menjador i al magatzem d’aliments del Ramassar– ho fan per l’empatia que senten amb la Mercè Riera, cor i ànima de l’entitat. La Natàlia, graduada en Humanitats i postgrau en Direcció i Gestió d’ONG, confessa que ella hi va arribar pels Amics d’El Xiprer el 2010 i que va acabar atrapada per “l’esperit d’El Xiprer”. O sigui, “la capacitat de la Mercè per connectar amb el dolor dels altres”. Aquesta mirada la va frapar. Les circumstàncies van voler que el 2015 abandonés la seva zona de confort en el despatx del procurador Ramon Daví després que ell mateix la va convidar a presentar-se al càrrec de gerent de la Fundació. Compromesa amb el projecte, contradiu els qui diuen que la pandèmia iguala tothom: “Els més afectats són els més pobres”, i aposta “per una justícia social de veritat”. Defensora del treball en equip, insisteix més d’una vegada perquè aquest periodista que els escriu destaqui “el treball de tots i cadascun dels voluntaris, i la gran tasca que fan els treballadors socials i amics Susi Madrero, Carlos Parra i Ignacio Fernández, i Jaume Riera, al magatzem d’aliments”. Casada amb Miquel Illa, el matrimoni té dos fills: la Júlia, de 20 anys, i l’Adrià, de 18.

Natàlia Sanchís, gerent de la Fundació El Xiprer Vallès Oriental

El Xiprer, la casa de tots